Els bous al carrer

Lluis Mesa.

Així les coses, en analitzar rigorosament els bous al carrer, cal tindre en compte les dos accepcions. Per una banda que els festejos taurins estan molt arrelats a la nostra cultura. Per exemple, en la festa de la Creu d’Estivella de 1825 ja apareix la subvenció de la festa dels bous per part del baró qui actuava de clavari major. No obstant la tradició, tot i que és una raó de pes, no pot ser mai el pes total. En els temps actuals les festes de qualsevol tipus s’han adaptat a noves normatives. La legislació ha homologat els festejos. A més també s‘hi han actualitzat els espais. Les orquestres i altres actes han passat d’ocupar llocs històrics fins a escenaris perifèrics que permeten una major concentració de persones. En eixe sentit, els bous al carrer no s’han renovat totalment en un nou temps en el qual cal conjugar diversos elements com ara: el dret de lliure accés i estada de la ciutadania als seus domicilis, la necessitat de no col·lapsar amb massificacions vies urbanes estretes que poden generar situacions de risc o l’especial control de subvencions oficials a unes festivitats que generen diversitat d’opinions.

La realitat és la que és i resulta difícil de modificar. Però resulta evident que els taurins hauran de renunciar a algunes de les seues formes. Potser els bous cal desplaçar-los a poc a poc a places portàtils amb millors condicions de seguretat que els carrers i amb un major respecte als drets de la ciutadania que no en participa. Tampoc no han d’oblidar els antitaurins que esta tradició està arrelada i resulta majoritària. Potser el millor és que entre els dos sectors s’establira un diàleg, una convivència justa en la qual cadascú aporte el que pensa. En resum, toca ja deixar pas a una nova forma de festejar amb bous.