Cristina Marqués. / EPDA Perquè el poble és empremta, és avui i és demà; és acollida i acompanyament. Perquè el poble és xarxa i vincle, és cura i escolta.
Perquè el poble és i ha de ser garant d’igualtat.
I és aquest el poble que volem, l’espai de creixement en el qual les xiquetes i els xiquets viuen amb les mateixes exigències i oportunitats. El bressol des del qual mirem el demà sense la incertesa que genera la desigualtat; la discriminació o les relacions de poder dels homes sobre les dones.
Des de Quartell avancem en la construcció d’un poble integrador, acollidor, equitatiu i igualitari que tix el demà. Aquest teler de possibilitats, que nodrim cada dia, permetrà que la dona no es veja sotmesa a una de les violacions més generalitzades dels drets humans: la violència masclista.
El 25N esdevé llavors, l’altaveu del rebuig a les violències que dia rere dia patim les dones. Alçar la veu és hui insuficient, ens cal alhora, escoltar el remoreig d’una societat que sembla virar; un xiuxiueig que esdevé cridòria entre alguns grups que es manifesten cansats de feminisme i adopten el posat encoratjat de qui creu tenir raó. És ara, més que mai quan ens cal saber fer: dialogar, raonar, mostrar, exemplificar i construir aquest nosaltres igualitari que considerem essencial per al present just i futur de totes.
Les polítiques d’emfatització del consentiment, així com els clams davant la necessitat de les denúncies en clau de violències sexuals han estat tractades any rere any en diverses campanyes de conscienciació i canvi social. No obstant això, la constatació de la violència en totes les seues expressions clama diàriament. A les aules, als carrers, a les places, als espais d’oci, a cada instant s’enregistra una acció, un relat, un fet, una agressió contra la dona.
En què ens equivoquem? Quan hem deixat obert el camí de les justificacions? Com transmetem la possessió? Qui justifica la gelosia? Com creixen els clams de venjança i la normalització d’accions violentes?
Són moltes les dinàmiques impulsades contra les violències així com decidit el fil de la igualtat que cus cadascun dels engranatges del nostre demà. Però avui ens cal més fermesa, aprendre és l’únic camí. Escoltem el relat de les iaies, atenem les cures i els detalls de cada cadència del nosaltres que ens han fet ser qui som. Perquè el crit del demà és la constància del xiuxiueig de les qui no van voler callar.
Comparte la noticia
Categorías de la noticia