Aureliano J. Lairón Pla./EPDA
Encara no fa massa dies vaig assistir al III Seminari
Societat Civil i Paisatge que amb el títol “Más de dos décadas del Convenio
Europeo del Paisaje en España. Logros y retos futuros”, organitzat per la
Universitat de València i la Generalitat Valenciana, tingué lloc a la Sala de
Juntes del Rectorat i a la sala Palmireno de la Facultat de Geografia i
Història de la Universitat de València. Les jornades, d’un gran nivell tant per
les ponències com pels ponents que hi van participar, la majoria professors i
catedràtics de diferents universitats de l’Estat espanyol, van estar
coordinades per dos docents molt vinculats a la nostra comarca, concretament
amb Torís i amb la Barraca d’Aigües Vives, el vicerrector de Projecció
Territorial i Societat de la UV, Jorge Hermosilla Pla, i el director de la
Càtedra de Participació Ciutadana i Paisatges Valencians, Emilio Iranzo García.
Eixos encontres d’estudiosos del paisatge servixen, entre
altres coses, per a fer-nos reflexionar sobre allò que ens envolta i està a la
nostra vista. Sobre el paisatge pròxim, el rural i l’urbà, la seua estructura,
la seua forma, el seu rostre, el caràcter evolutiu que tot paisatge té en ser
dinàmic i canviant.
El paisatge posseïx una càrrega d’expansió, es manifesta en
una grandària més gran o més menuda, és limitat, posseïx vivència i experiència
per la qual cosa està dotat de significat. El paisatge, en última instància, és
cultura i té una imatge que es representa en l’art, a través de pintures, de
fotografies, etc… Posseïx, per tant, significat i continguts.
El paisatge ha de respirar humanitat i naturalesa per tots
els porus. És, per això, entre altres moltes coses, que cal protegir-lo,
mantindre’l, conservar-lo i gestionar-lo convenientment.
Qui no recorda temps passats i s’emociona quan rememora temps
de la infància, per exemple un berenar un dia de Pasqua amb els seus amics i familiars
en un indret concret? Els paisatges, fins i tot, ens provoquen sentiments i
emocions en dur-nos records.
De vegades m’he traslladat mentalment per uns instants a la
Muntanyeta del Salvador, i ho he fet imaginant-me estar en eixe lloc tan
estimat pels alzirenys quatre segles enrere. Indubtablement que el paisatge que
des d’eixe cim es visualitzaria fa quatre-cents anys no és de cap manera el
mateix que podem observar ara. Alzira abastava una extensió molt més menuda i
fora del recinte emmurallat de la vila a penes comptava amb uns menuts ravals,
els edificis no eren ni de lluny tan alts i cap edifici solia tapar un altre,
les vivendes a penes tindrien dos plantes, els carrers eren estrets i tots eren
de terra. I pel que fa al terme, al paisatge rural? Els camps on ara es conrea
el taronger, el caqui o l’alvocat evidentment eren camps de moreres i eren, en
la marjal, arrossars. No hi havia línia de ferrocarril que travessara el terme
ni tampoc autovies i variants. Els vehicles, ja se sap: carros. Com ha canviat
tot. I com seguirà canviant!
El que dic per a Alzira ho podem aplicar a Sueca, a Carcaixent,
a Alberic, a Cullera, a Corbera, a cadascun dels nostres pobles i ciutats. Sols
cal imaginar que estem a la Muntanyeta dels Sants, a Sant Blai, a la Muntanyeta
de santa Bàrbara, al Castell de la muntanya de les Raboses, o a l’ermita de
sant Miquel.
Per això i per tot això, cal reflexionar sobre el paisatge i
partint de la base de quina és la seua realitat, que no és sinó el resultat de
l’acció i interacció de factors naturals i humans, intentar preservar-lo de la
millor manera per tal que el puguen gaudir en les millors condicions les
generacions que ens succeiran.
Ara mateix, a la nostra comarca el paisatge es pot vore
afectat per la instal·lació d’abocadors, de centrals fotovoltaiques, de
depuradores, de parcs neogeneradors d’energies. És precís saber on i com han de
situar-se eixes infraestructures de forma que afecten el menys possible el
nostre paisatge.
El professor Eduardo Martínez de Pisón ens ho recordava amb
paraules molt certeres. Cal una política paisatgística que preserve, previnga,
restaure i valore. Perquè el paisatge està a la intempèrie, no està afavorit ni
pels arxius ni pels museus perquè està a l’aire lliure.
I és que el paisatge s’estima, es recorda, s’evoca. I, ara
mateix, parlar de paisatges és parlar de qualitat, és esquivar la penúria. El
paisatge és clau en la reanimació de la cultura, és inevitable, és necessari,
és una forma de civilització, és el rostre d’una societat. És estètica.
Comparte la noticia
Categorías de la noticia