Feixisme al carrer

Des de fa uns mesos, diferents grups d’ideologia feixista es mostren especialment actius en els carrers de diverses ciutats. Manifestacions, desfiles, jures civils de banderes, boicot a actes organitzats per associacions democràtiques.. són algunes de les activitats amb les que volen mostrar fortalesa, presència i, alhora, atemorir amb les seues consignes i posada en escena a qui abominem del seu pensament totalitari i els seus provocadors mètodes bel•licistes.

El repunt d’aquestos moviments i demostracions feixistes no ens deuria sorprendre si tenim en conte el moment polític i social en que han irromput i qui pareix alentar-los. Però si ens deu preocupar l’aparent normalitat amb la que una part important de la població pareix admetre-ho. Es inadmissible la fustigació a la que pretenen sotmetre a la majoria de persones que no pensem com ells.

La situació, encara no es dramàtica, deuria començar a considerar-se delicada. Tal volta ha arribat el moment de fer reflexió sobre algunes qüestions que, fins ara, pareixen no ser prioritaries per l’aparent fortalesa de la nostra incipient democràcia. Per exemple:

Si som una societat veritablement lliure i democràtica, com acceptem insults i amenaces de grups feixistes que persegueixen l’abolició del propi sistema democràtic i la restauració de la dictadura?

A qui va reescriure la historia i encara hui pretén amagar-la en part, com permetem que humilien a qui exigeixen el seu coneixement i reivindiquen el compliment de la llei de memòria històrica?

A qui exalta l’obra d’un dictador, un colpista genocida alçat contra un govern democràtic, tenim que respectar el seu dret a la lliure expressió?

En la setmana del 25N, Dia contra la Violència de Gènere i les violències masclistes, com podem ser passius davant manifestacions d’ideologies que consideren la dona amb menys drets?

El feixisme s’ha llevat la careta, ja no s’amaga entre les files dels partits de dreta democràtics que els donaven cobertura electoral per obtindre redit, si no que exigeixen el seu propi espai i reconeixement. Davant aquesta situació sols caben dos opcions: mirar cap altre costat, aparentar que no passa res i que està tot controlat, creure que la cordura, la moderació i la paciència acabaran per silenciar a aquestes fanàtiques minories, o combatre-les sense descans. De no optar per aquesta segona opció correm el risc de que el silenci i la inacció de la majoria contribueixca al seu enfortiment i ràpid creixement. El moment és ara. La historia ens ensenya que la indecisió i la tebiesa a l’hora d’adoptar mesures contundents en defensa dels valors que apuntalen la democràcia, causen que quan acaben adoptant-se siga massa tard. A tota Europa tenim la mateixa situació, no considerem anècdotes accions harmonitzades, estructurades i coordinades. Unim-nos pels nostres valors democràtics.