Foc a l'ànima

Teresa García.

La matinada del dijous 6 de febrer fou llarga. Una vigília plena de por i d’impotència causada pel foc que consumia el Balcó de la Penya de Gilet. Por, per la gran quantitat de famílies que hi viuen en la zona, en les diverses urbanitzacions de Gilet, pels nombrosos bens materials que podien veure’s afec­tats, i por també, per la muntanya i tota la seua ri­quesa natural que s’estava destruint abrasada i que podia, en una nit tancada, amb un vent de ponent no controlat i sense mitjans aeris, afectar a altres termes com Sagunt, Segart i Albalat.

I impotència per què quan un incendi es des­encadena les conseqüències sempre són catastròfi­ques, no només per allò que es perd, si no per allò que es pot deixar de guanyar en el creixement i desenvolupament del bosc i per els anys necessaris per a que les zones incendiades tornen a abastar un nivell de maduresa natural acceptable.

El Parc Natural de la Serra Calderona, és una àmbit fortament antropitzat, no només per la proxi­mitat a grans conurbacions urbanes, com la ciutat de València, sinó també per la gran pressió urba­nística de segona residència que ha patit i pateix, tant en el propi Parc Natural com en la seua zona d’esmorteïment. El Balcó de la Penya n’és un exem­ple clar d’aquesta pressió, on s’ha apurat al màxim la construcció en zones col·lindants a espais prote­gits.

Gràcies a la intervenció que els Bombers i els Serveis d’Extinció, feren per mitjans terrestres aque­lla nit, es salvaguardà la gran majoria de vivendes de la zona, actuació prioritària en cas d’incendi, deixant, però a la mercé de les flames tot el medi natural. És lògic procedir així en cas d’emergència, però el que no és de rebut és que la zona de contacte entre les zones urbanes i la muntanya estigués 4 o 5 anys sense cap actuació d’adequació. Per què, el que no podem permetre es confondre la prevenció amb la extinció dels incendis. I l’inici de la extinció de qual­sevol incendi, és evitar que es produesca, a través de la seua prevenció.

A la Serra Calderona tro­ben una situació paradoxal. S’ha produït la pro­tecció del Parc per la seua riquesa natural, però s’han reduït a la mínima expressió els mitjans i els recursos per la gestió d’eixe àrea, amb la qual cosa, la massa forestal de la Serra ha crescut sense cap regulació que assegure la seua conservació i man­teniment. Al mateix temps les zones de convivència entre l’ús urbà i l’ús agrícola-forestal no han extre­mat les accions de prevenció necessàries ni tan sols per garantir la seua seguretat i pervivència en cas d’incendi, i en alguns casos, hem hagut de veure com aquestes zones d’ús mixte, en volta de limitar-se han augmentat en els darrers anys.

No gestionar els elements protegits en el Parc i no actuar sobre les zones frontera, és un perill i una irresponsabilitat, cap a les persones que hi viuen en eixes zones i cap al propi medi forestal, que corre el perill de perdre’s, amb qualsevol negligència o, pitjor encara intencionalitat. S’ha tingut molta, moltísima sort de que les condicions climàtiques, en un mo­ment donat, afavoriren l’autoconsum de l’incendi i no el seu avanç. Tant el Barranc de les Merles i la Murta (Segart-Albalat), com el de la Maladitxa (Sa­gunt), són masses forestals contínues què en cas de veure’s afectades podien haver causat una quantitat de danys ambientals irreparables i catastròfics din­tre del Parc Natural. Hi ha una dita tradicional va­lenciana que diu “els incendis d’estiu s’apaguen en hivern” i el dijous, tots i totes vam ser conscients de com de febles són les nostres muntanyes, si aquells que hi convivim amb elles no fem la feina que ens correspon per cuidar-les i mantindre-les.