Vivim temps convulsos, moderns i convulsos. No és casualitat que aquests dos termes vagen lligats. Mentre una força revolucionària avança sense frens transformant tant la política, com la societat o la cultura, obrint-se pas a través del bosc frondós de les desqualificacions, els prejudicis i les fal·làcies, hi ha una altra força que suposa el contrapés al progrés i que té la seua autoria en els sectors més retrògrads de la nostra societat.
Si hi ha alguna cosa que caracteritza al nostre moment són els dos corrents amb més influència i repercussió que existeixen: l'ecologisme i el feminisme. Si la primera no sols respon a una necessitat vital i a una responsabilitat que tenim com a éssers humans de protegir allò que ens envolta, i que continuarà estant quan deixem aquest món, la segona té una implicació encara major si cap, perquè la seua influència s'estén per totes les matèries i àmbits haguts i per haver.
Com a societat civil, el feminisme ens suggereix moltes claus.
Una d'elles és la conscienciació social, és a dir, comprendre que el feminisme és molt més que un dia de reivindicació i reconeixement. El feminisme ve a tombar muralles, a destruir la superestructura que tenim tan interioritzada que assumim com normal i correcta. Ve a derrocar clixés sobre la dona inconformista i lliure, que desitja ser-ho sense por ni coacció, i a trencar expectatives innecessàries que se li ha imposat a la dona al llarg de la història. Que no, que la dona vol decidir com i quan i de quina manera.
I les respostes reaccionàries susciten que els assoliments ja han arribat, que la igualtat ja és ací, que no hi ha perquè tindre por, que l'apoderament de les dones deixa als homes en una cosa residual i sense rellevància, que la culpa ara resulta que sempre és d'ell, que la dona no és santa... En resum, que el concepte d'igualtat que pressuposa el feminisme és, per contra, desigualtat. Al seu torn, en l'establishment patriarcal encara no han comprés res. No han comprés que la igualtat en termes feministes significa, paradoxalment, el mateix que suggereix la pròpia paraula: igualtat.
I és ací on cobra importància la política com el mecanisme transformador. És la caixa d'eines necessària per a transformar els anhels i les pretensions per a aconseguir els canvis que les dones barallen cada dia. És l'espill en el qual es reflecteixen els idearis del conjunt de la població. Com a formació política, tenim l'obligació de posicionar-nos, i sempre estarem al costat d'elles.
Queda molta faena sobre aquest tema. Anem és estar amb totes vosaltres, sempre en la lluita companyes, i encara que el camí no serà fàcil ni curt, seguirem. Treballarem per una societat més justa, per la societat que sempre degué haver sigut així. El feminisme ha arribat per a quedar-se, i el seu avanç és inevitable.