General Vicente Rojo Lluch

Lluis Mesa.

Hi ha personatges que me­reixen un reconeixement es­pecial per la fidelitat als seus ideals i pel bon l’exercici de la seua professió. Entre elles cal destacar el general Vicen­te Rojo, persona que va estar molt vinculada a la ciutat de Sagunt.

Este militar, nascut el 1894 a la Font de la Figuera realitzà els seus estudis a To­ledo i acabà el número 2 de la promoció de 1914. Va estar destinat al Marroc i fou profes­sor de l’Acadèmia de Toledo. Sempre va estar al servici del govern de qualsevol signe polí­tic. En 1936 fou nomenat cap de l’Estat Major de la Defensa. En 1937 fou nomenat cap de l’Estat Central del Ministeri de Defensa. La trajectòria militar fou sempre impecable però el final de la Guerra li obligà a exiliar-se. Va viure a França, Argentina i Bolívia. Allí va es­tar 14 anys com a assessor i professor .

Una altra de les seues vo­cacions fou la d’escriptor. En 1928 fundà la “Colección Bi­bliográfica Militar” amb l’edició de 89 volums. Des de jove va escriure tot i que especialment va publicar en l’exili. Entre els seus llibres destaquen Alerta los pueblos (1939), la Seguri­dad Colectiva en la Postguerra (1944), el Ejército como Insti­tución Social (1945 i Elemento del Arte de la Guerra (1947). En tots ells mostra la seua formació militar però també desprén l’actitud d’un huma­nista que estimava la pau i la reconciliació.

Fou director de la revista Pensamiento Español a Bue­nos Aires i comentarista per a la premsa americana en la Segona Guerra Mundial.

En 1955 va sol·licitar al Ministeri de Defensa l’autorització per a regressar a Espanya, a causa del seu delicat estat de salut. En 1957 fou autoritzat i va estar sotmés a un consell de guerra que li condemnà a cadena perpètua. Malgrat això, esta li fou suspe­sa. Va morir a Madrid el 1966.

El general va residir tem­poralment a la capital del Camp de Morvedre, ja que hi tenia gran part de la família. Les germanes Encarnación i Mercedes van formar la fa­milia ací. El germà Francis­co era enginyer d’Altos Hor­nos del Mediterraneo. No és d’estranyar, per tant, que la seua trajectòria fóra seguida a la ciutat i que hi compta­ra amb molts amics. Per eixa raó en 1994 l’Ajuntament va recordar especialment el cen­tenari del seu naixement amb un gran homenatge i el nome­nament de fill predilecte de la ciutat.

El general Rojo va creure en la seua professió i es de­finia com a militar, catòlic i patriota. Pensava que els exèrcits havien de deixar de ser instruments de guerra ar­bitraris per a ser suports efi­cients de la pau. Considerava que els grans avanços del se­gle xx no podien aprofitar per a augmentar els perills de la guerra sinó per a trobar una pau duradora.

El seu caràcter heterodox li va causar enemics, enfron­taments i persecucions. La fi­delitat als ideals republicans li creà moltes incomprensions. Va ser un militar avançat per al seu temps.

Totes eixes raons li fan una personalitat especial, recone­guda per Sagunt en 1994 i que hui mereix entrar a for­mar part de la secció “Perso­natges… i d’ací”, que es publi­ca ací.