Governar és renunciar?

Esta setmana m'he vist abocat a reflexionar sobre la política i la burocràcia. La idea de qui ha de mantindre la iniciativa i de qui ha de proporcionar estabilitat en el llarg termini. El sistema polític anglosaxó permet que cada partit guanyador establisca una "administració" de caràcter polític. De fet, se'n parla de "administració Obama" o "administració demòcrata". Molts dels càrrecs que ací són per oposició als Estats Units són per elecció o designació. És una manera d'organitzar-se que manté la coherència intramandat però dificulta la visió de llarg termini.

Durant esta setmana han passat dos fets contradictoris que em fan no acabar de concloure res sobre la idea dels equilibris entre la política i la burocràcia-arquitectura funcionarial. Per un costat, i com que provinc d'una tradició política on he compartit camí amb molta gent de Compromís he viscut amb sorpresa com l'arquitectura funcionarial ha diluït moltes de les propostes polítiques que he defensat històricament.

Per un altre costat, a Castellà i Lleó a entrat a governar Vox i desitjaria que existira un aparell burocràtic-funcionarial que puguera mantindre la posició davant una embranzida ultra.

Probablement, hi haurà persones que pensaran la mateixa cosa però de manera creuada. Gent de Vox que voldrà que algunes dèries de Compromís o Podem siguen controlades i parades per l'aparell burocràtic de gestió.

Això em fa preguntar-me si governar no és assumir renúncies. Assumir que hi haurà coses que no passaran (mai?). I aplegats a este punt em fa pensar si no és més fàcil o més eficient optar per partits centrals que no "obliguen"  l'aparell funcionarial a controlar o parar res. I finalment, em pregunte si això no és més que una deriva liberal on la institució viu al ritme de les empreses que ja són més grans que la major part dels països.

No sabria com eixir del laberint de no ser pel context mesiànic actual. El risc de trencament de la convivència i pas a la violència és tan gran que opte per una política avorrida. Tan avorrida com siga possible. I possiblement allò més avorrit que hi ha és renunciar.