L ' Inquisició en la Valéncia del sigle XXI

En els últims temps, hem segut testics d’una preocupant tendència en certs círculs acadèmics i mediàtics: la desllegitimació, no per mig del debat rigorós i científic, sino a través del descrèdit personal, l’etiquetage ideològic i la desinformació sistemàtica.

Dos noms són, hui per hui, eixemple d’esta deriva: Abelard Saragossà i Donís Salvador. Saragossà, filòlec valencià, d’escassa sospita de ser “castellaniste” o “fasciste”, com solem ser tachats de forma calumniosa els que defenem la singularitat i independència de la llengua valenciana, ha manifestat recentment la seua postura sobre l’accentuació del topònim del Cap i Casal, postura que ya havia segut manifestada per este acadèmic de la AVL fa décades, coincidint el seu posicionament en lo que defén la Real Acadèmia de Cultura Valenciana o Lo Rat Penat, és dir, “Valéncia”, en accent tancat.

La seua proposta no ha segut abordada en arguments científics sòlits, ni s’ha rebatut des del respecte intelectual, sino que ha segut atacada en despit, caricaturisada i, en última instància, condenada a l’ostracisme per un sector del pancatalanisme acadèmic que no tolera la dissidència dins del seu dogma normatiu, simplement per coincidir en

lo que ells denominen “blaverisme” o una nova etiqueta que comencen a gastar, el “terraplanisme llingüístic”.

No es tracta ací de coincidir plenament en les tesis de Saragossà, moltes de les quals no compartixc. Pero sí es tracta de defendre el dret a dissentir, a propondre, a investigar sense ser perseguit per això. I açò és precisament lo que s’està negant quan la resposta a una proposta filològica és l’acossament i derrocament personal.

El cas de Donís Salvador és encara més sagnant. Valencianiste compromés, escritor, ratpenatiste, defensor de la singularitat de la llengua valenciana, professional dels mijos de comunicació en casi 20 anys d’experiència i conductor d’un nou programa radiofònic en À Punt, ha segut objecte d’una campanya orquestada per sectors del

pancatalanisme militant que no soporten que una veu valenciana alternativa tinga presència en un mig públic. L’han acusat de tot lo calumniable, quan lo únic que ha fet és eixercir la seua llibertat de pensament i expressar en convicció el seu amor per la llengua valenciana.

Lo més greu d’estos dos casos no és únicament l’atac personal, sino el patró que revelen: cientifisme radicalisat que ha deixat de ser ciència per a convertir-se en militància radical disfrassada de saber. L’ortodòxia catalanista no admet debat, i quan algú gosa plantejar una visió distinta –ya siga sobre l’accentuació d’un topònim o sobre l’identitat llingüística valenciana–, la maquinària del descrèdit es posa en marcha.

La ciència, i en particular la filologia, alvança en el debat, la crítica argumentada i el contrast d’idees. Lo que estem veent, en canvi, és una inquisició moderna a on solament té veu qui repetix el dogma. Front ad això, és necessari alçar la veu per a defendre als qui, com Saragossà o Salvador, representen la pluralitat del pensament valencià.

Podem estar més o manco d’acort en els seus plantejaments, pero lo que no podem permetre és que la por, la censura i l’intolerància es convertixquen en norma en els nostres espais acadèmics i culturals. Defendre la llengua valenciana, explorar els seus matisos, i propondre alternatives des del respecte i el coneiximent no és un delit. El

verdader problema no el tenen els qui s’atrevixen a pensar diferent, sino els qui temen que pensar diferent siga encara possible.