Fa pocs dies es va celebrar el Dia Internacional de la Llengua Materna, promogut per l’ONU. La meua llengua materna no va ser el valencià, sinó el castellà, encara que mon pare era de Beniferri i ma mare de Burjassot, vivia molt prop del forn del nostre estimat poeta Vicent Andrés Estellés. Dos municipis de l’Horta de València on es parlava perfectament el valencià entre el veïnat però a mi, desafortunadament, em parlaven en castellà. Este era, és i em sembla que continuarà sent, encara que anem millorant a poc a poc, un fenomen molt comú. Es coneix com a diglòssia, que és un fals prejuí que consisteix a valorar el castellà com a llengua de prestigi, formal i de consideració social i el valencià com una llengua d’estar per casa, oral, sense prestigi social.
No tinc res contra el castellà, en absolut, però és una llàstima que renunciem a la nostra llengua materna i les nostres arrels culturals per qüestions que no són certes, per prejuís que estan basats en el desconeixement real de les coses. Hauríem de fer un esforç per parlar més en valencià, que és una de les llengües de cultura més importants de la Unió Europea. La UNESCO ens diu que hui en dia quasi un 45 per cent de les llengües estan desapareguent de forma progressiva, cada dues setmanes desapareix una llengua, i amb ella tot un patrimoni cultural de gran valor per a la humanitat. De les 6.600 llengües que es parlen al món un alt percentatge estan en perill d’extinció. Ens hem d’implicar molt més en parlar, llegir i escriure en la nostre llengua, fer un xicotet esforç d’estima, respecte i tolerància, pense que val la pena. Sobretot per aquella frase lapidària del nostre cantant Raimon, que deia que qui perd els orígens perd la identitat.
Comparte la noticia