La RACV ix en defensa del nom i l'entitat del valencià i condena les declaracions del ministre Albares en contra del seu reconeiximent oficial en Europa, ignorant l'Estatut d'Autonomia i la Constitució

A la vista de les declaracions del ministre d’Assunts Exteriors, José Manuel Abares, negant a la llengua valenciana el mateix reconeiximent oficial en Europa que es pretén per a atres llengües constitucionals de l’Estat, la Real Acadèmia de Cultura Valenciana desija

recordar el seu posicionament respecte al nom i l’entitat de la llengua valenciana:

1. La consciència llingüística dels escritors valencians a lo llarc de l’història és clara i no oferix indicis de dubte: pràcticament des de les primeres manifestacions lliteràries valencianes, els diferents autors sempre han assumit i expressat que els seus texts estaven escrits en llengua valenciana, com ho demostren abundantíssims testimonis escrits de totes les époques, d’entre els quals només recordarem el de Joanot Martorell en la dedicatòria que escrigué, l’any 1490, en la seua célebre novela Tirant Lo Blanch:

[…] me atreviré a expondre: no solament de lengua anglesa en portuguesa. Mas encara de portuguesa en vulgar valenciana: per ço que la nació d’on yo só natural se’n puxa alegrar […]

2. La consciència llingüística actual de la gran majoria de ciutadans de la Comunitat Valenciana no presenta cap de dubte en expressar que l’idioma que parlen se denomina valencià i és una modalitat llingüística en personalitat pròpia i diferenciada de les del seu entorn, no a soles en el seu nom, sino també en la seua entitat.

Sorprenen, puix, determinats esforços polítics, econòmics i institucionals que, obsessivament i des de fa décades, pretenen capgirar esta realitat sociològica inqüestionable i llegítima, intentant actuar especialment en les noves generacions de valencians.

3. Per una atra banda, la tradició lliterària, gramatical i lexicogràfica valenciana reforça l’identitat llingüística valenciana.

Des d’un punt de vista purament pràctic, no té ningun sentit insistir en la publicació de diccionaris i gramàtiques valencianes, traductors informàtics valencians, la realisació de doblages audiovisuals valencians o la simple fixació d’un estàndart valencià oral i escrit propi –exigits sociològicament pel nostre poble, per la seua consciència no dialectal– si no s’admet definitivament l’existència del valencià com a subjecte idiomàtic diferenciat del català i, en conseqüència, el seu ple reconeiximent com a tal, a nivell estatal i internacional, en tots els àmbits d’us.