La veu insubmisa d'una generació

Ens diuen que callem, que siguem pacients, que les coses estan canviant. Ens han volgut convéncer que la igualtat ja és ací, que el feminisme és innecessari, que és tot el contrari a igualtat i que exagerem. Però com es pot exagerar una realitat que ens colpeja cada dia?

Podem parlar-ne de molts casos en tan sols dos mesos que portem d’any. Comencem per Inés Hernanz al Benidorm Fest, advocada i presentadora, al ritme de “Mamá” de Rigoberta Bandini es va traure un pit “al puro estilo Delacroix” en la celebració del Benidorm Fest. Un crit de llibertat de desafiament a la censura, el qual va causar resposta d’un espectacle de moralina barata. No molesta la nuesa, molesta que una dona la controle. No escandalitza el cos, escandalitza que no siga un producte de consum sinó una arma de protesta. La reacció va ser instantània: ofesos selectius, guardians de la moral, veus que toleren la violència però no la llibertat.

Per altra banda, la futbolista Jenni Hermoso ha hagut de defensar-se de tot un sistema disposat a qüestionar-la. La pressió, la manipulació, la coacció disfressada i sense disfressar. Un judici mediatitzat, marcat per les reiterades faltes de respecte, suport penal i poca empatia. Pense molt sovint com passarà factura a la jugadora, perquè ja se’n encarregaran. O Gisèle Pelicot, qui podent portar la seua denúncia davant l’anonimat legal va decidir personar-se en totes les citacions, provocant així un dels debats parlamentaris més resonats a França per a la redefinició de les lleis de violació i agressió.

La nostra generació ho té clar. No volem promeses buides.No volem un feminisme de postal, de dies assenyalats i llacets morats. Volem canvis reals, estructurals, profunds. Busquem en les institucions públiques un mecanisme i utilitzem-les de ferramentes per arribar a la població. Per informar, per ensenyar i per guiar. Ens diran que exagerem, que som massa dures, que hauríem de ser més conciliadores. No ho serem. Perquè sabem que res ens ha sigut regalat, que cada dret conquistat ha costat suor, llàgrimes i vides. I perquè sabem que el silenci mai ha sigut una opció, no volem que ens qüestionen quan fem un pas.

Aquest 8 de març tornarem a omplir els carrers, tornarem a alçar la veu.