Carles López Cerezuela. /EPDA De vegades la màgia de les metàfores socials alinea planetes d'una manera tan històrica com evident. Estos dies tenim Espanya dividida. La creació d'elements divisius és un tema fonamental en el mercat de l'atenció. La divisió és la base de la polarització perquè la polarització obliga a prestar atenció a determinats temes siguen trascendents o no. Per tant, hi ha moltes empreses interessades en els elements divisius perquè guanyen diners amb l'atenció.
El Benidorm Fest és la gran metàfora de la història recent d'Espanya. Ja no tenim dos espanyes (amb minúscules) sinó tres o més perquè la divisió és negoci. És negoci polític però sobre tot és negoci en les empreses que treballen en el mercat de l'atenció.
Benidorm és com l'escenari perfecte en la reunió de lo coent i lo modern. Bressol històric i histèric de la frivolitat emmascarada de revolució Benidorm ha tornat a ser la casa dels horror i dels errors d'una Espanya seixantera en ple segle XXI. De la maateixa manera que torna la moda del pantaló acampanat per tercera vegada en cinquanta anys el cansament creatiu porta a un revival ideològic constant, un dejavu infinit de sensacions ideològiques.
Sense prestar-li massa atenció he prestat suficient atenció per a saber que el Benidorm Fest havia reunit una bona colla de mostra d'universos musicals extrems o transgressors. Fins i tot es podria dir que hi havia una colla musical que provenia del món indie interessant de mirar. Eurovision s'ha convertit en el gran festival de la coentor europea però la component friky continua fent-lo atractiu per a saber quines són les coentors de moda.
No puc trobar més paral·lelismes entre el Benidorm Fest i l'Espanya de 2022. Un jurat tecnocràtic que és qui realment decidix (los expertos) davant una població que creu o li fan creure que vota per a decidir. Un vot ocult que ningú sap com ni de a on prové. Però sobre tot la pèrdua d'oportunitats històriques és per a mi la metàfora central.
Televisió Espanyola (no Espanya) tenia al seu davant tres espanyes. Una espanya que no parla castellà, que construeix un univers fosc, combatiu, de tambors i himnes, amb estètica transgressora i tribal, amb ascendència mítica no mesetària. Una espanya blanca, femenina, atrevida, rítmica, divertida, coreogràfica, creativa, amb la consciència de saber que la proximitat, la tradició i el canvi són elements de la mateixa erupció volcànica. La tercera espanya (amb minúscules) era la dels polígons, el perreo, les frases sense sentit, la sexualitat superficial del desig absurd, el xandall, la voluntat de no pensar, la vocació de no voler dir res.
Com en qualsevol decisió històrica les elits espanyoles prenen la decisió més histèrica. Quan teníem l'oportunitat històrica de presentar una imatge completament nova i diferent enviant a Joan Manuel Serrat cantant una cançó en català les elits espanyoles decidiren que la perifèria no solament ha d'estar lluny sinó també baix, submisa i atrapada. El Benidorm Fest respon al mateix mecanisme de les coses que "no poden ser". No pot ser que l'espanya que parla gallec represente a Espanya. No pot ser que parlem de mamelles a Eurovisión perquè Espanya és un país solemne i tràgic per herència imperial. No podem ser divertits ni diversos. Per això anirà Chanel. Per totes les coses que no poden ser.
Comparte la noticia
Categorías de la noticia