Lluis Mesa. FOTO EPDA En les darreres hores la figura d’Adolfo Suárez ocupen la
major part dels mitjans de comunicació i les declaracions de la totalitat dels
partits polítics. Resulta lloable que així siga. La valoració d’un protagonista
cabdal del que abans es deia la “recent democràcia espanyola” és important. Amb
ella es considera la persona però també s’hauria de tindre en compte la manera que
va tindre de gestionar.
En este moment
resulta curiós que la dreta s’apropie del suarisme. Des de l’arribada dels
“cachorros” de la generació d’Aznar fins ara el Partit Popular s’ha pregonat com
un partit centrista, com si li fera vergonya presumir de conservador. Els
dirigents de la “mayoría natural” d’AP es pensaven que anaven a rebre l’encàrrec
del Rei per a realitzar la transició. Tanmateix Suárez va ser l’elegit. Mai no
li ho perdonaren. També crida l’atenció que l’esquerra socialista assumisca tot
allò que gestionà Suárez per portar la democràcia. Per a ells era el qui
frenava l’arribada del principal partit de l’oposició al govern. Cada dia i en
cada moment s’encarregaren d’entrebancar la seua gestió diària. La resta de
l’esquerra, més coherent i des de la distància ideològica, destaca positivament
tot el que va fer. No obstant això,
a hores d’ara el més important és que totes les forces polítiques el veuen per
damunt dels seus encerts i errades. El consideren com una de les persones que
va conduir l’estat espanyol a un demà més prometedor.
El fet que portara
a un millor futur des del consens hauria de ser motiu de reflexió. L’arribada
al poder d’este polític no va ser fàcil. La situació econòmica, l’enfrontament
ideològic i els atacs terroristes feien que la societat espanyola visquera en
plena crisi. Era un context gens positiu, com en els dels darrers anys que ens
ha tocat viure. Tanmateix, després de tants anys, sembla que els polítics no recorden
l’actitud de Suárez davant els problemes. En una situació extrema va
institucionalitzar el consens amb tots els perills que suposava. Va ser capaç
d’obrir un període constitucional, de renovar-ho tot de cap a peus.
En este temps
que vivim els polítics han estat incapaços de consensuar i pactar. Quasi ningú
ha sabut dimitir quan tocava. No han volgut refundar un estat que demana més
transparència. Tot han sigut pegats amb major o menor extensió. No s’ha volgut
embarcar en un gran projecte al
conjunt de partits per a acostar-se a la societat. S’ha realitzat una llei
educativa o una llei contra l’avort sense consens. Tot ha sigut abusar de la majoria
absoluta. No ha importat tirar avant, malgrat l’oposició social d’una gran
majoria.
Suárez va ser
valent i decisiu. Potser allò que cal als nostres polítics. Tal vegada
l’admiren perquè no saben afrontar els reptes com va fer-ho ell. Els falta, tal
volta, la força per creure en la unió per damunt de tot. Tan de bo que a hores
d’ara el reconeixement a Suárez siga un incís que marque una nova etapa. Eixe
és l’esperit de Suárez que cal reivindicar i no el de les flors i les lloances.
Confiem que mirant Suárez els governants comprenguen que és possible un futur
millor. Ell va entendre que calia començar de zero. Els partits polítics encara
no veuen que cal refundar la forma de fer política. Desitgem que en estos
moments de record de la seua memòria es faça un empàs. Esperem que aprofite per
a arribar a un temps millor on tinga lloc el consens i la refundació política.
Comparte la noticia
Categorías de la noticia