Els peridistes que han participat en la Fira del Llibre de València. EPDA Com i per què
s'endinsa un periodista en el gènere literari? Quins són els límits
entre periodisme i literatura? Aquestes i altres qüestions han sigut
el punt de partida de la taula redona “Periodistes que novel·len”,
en la qual han participat aquest matí els periodistes i escriptors
Lluís Foix, Susana Fortes, Aroa Moreno, Emili Piera i Amparo Tórtola
en la Fira del Llibre, i que ha moderat el també periodista Salvador
Enguix.
Els motius pels
quals els autors convidats es van llançar a escriure la seua primera
novel·la són diversos. En el cas de l'exdirector del diari La
Vanguardia, Lluís Foix, perquè “els llibres tenen un component
més interessant. El que dius en els diaris, la ràdio o la televisió
té una vigència limitada mentre que els llibres estan més centrats
i duren més en el record”. Foix, l'última obra del qual és El
que la terra m’ha donat (Columna
Edicions) considera que la literatura "és una extensió del
periodisme que s'escriu d'una altra manera”. Amb cinc novel·les
publicades, Emili Piera es va endinsar en el gènere literari perquè
"necessitava saber quines eren les meues arrels i afirmar-me a
partir d'elles; d'això naix L’any de
la invasió”. Ámparo Tórtola sempre
ha escrit, i quan va veure el moment adequat es va posar a escriure
la que és la seua primera novel·la Apenas
unos segundos (Samaruc): “Ha sigut
una experiència molt gratificant perquè he sigut capaç de fer-ho,
perquè vaig trobar editor, cosa que no és fàcil hui en dia, i
perquè he tingut resposta per part del públic”. En canvi, entre
els plans de Susana Fortes, l'autora més prolífica de la taula, no
estava ser escriptora: “L'ofici d'escriure em semblava massa
sedentari. Que fóra escriptora Emilia Pardo Bazán, val, però jo
aspirava a alguna cosa més. Volia viure una vida de novel·la, no
escriure novel·les. I ja veus…” El seu cas és diferent perquè
la seua col·laboració en el món periodístic va sorgir a partir de
la seua tasca com a escriptora: “Després d'haver publicat unes
quantes novel·les, els mitjans van començar demanar-me
col·laboracions, reportatges, columnes, articles d'opinió...”
Actualment col·labora amb El País, entre uns altres.
Els quatre autors
estableixen diferències alhora que veuen una connexió inevitable
entre la seua producció periodística i literària. “En el meu
treball periodístic d'analista política havia d'oferir una visió
neutra des d'un punt de vista distant quan en la literatura passa tot
el contrari, et bolques en cada paraula. D'altra banda, el periodisme
m'ha facilitat la capacitat d'organització i síntesi que requereix
la creació d'una novel·la. Al cap i a la fi, una novel·la és una
crònica llarga”, afirma Tórtola, qui actualment col·labora en
Radio València-Cadena Ser i Levante TV. Emili Piera, col·laborador
de Levante-EMV i Diari de Girona, és cada vegada més conscient que
“el llenguatge literari és aliè a les certeses i als passos
segurs i mesurats, i que la millor literatura naix d'una exploració”.
Però al mateix temps té clar que “quan el periodisme està ben
escrit és literatura”. Per a Foix, “enfront de la immediatesa i
frescor del periodisme, la literatura està molt més pensada i
treballada però tots dos tenen en comú la paraula”. En la mateixa
línia es manifesta Fortes, que acaba de publicar Septiembre
puede esperar (Planeta): “Els recursos que
utilitzes són els mateixos. Una crònica ben escrita ha de tindre
ritme, tensió argumental i un olfacte salvatge, igual que una
novel·la”. Afig que “la diferència està en el codi que
s'estableix amb el lector. I eixe codi és sagrat. El periodista no
inventa”.
En qualsevol cas, la
literatura permet arribar on els límits del periodisme no ho
permeten. Foix rememora “quan les novel·les del segle XIX i
principis del XX les feien escriptors que escrivien per a diaris amb
la idea que entre periodisme i literatura no hi ha un tall, hi ha una
continuïtat feta en condicions molt diferents”. Per la seua banda,
Amparo Tórtola té clar que “la literatura li ha permès abordar
temes que el periodisme no permet perquè mana l'actualitat”. Piera
matisa, tanmateix, que “la literatura té unes qualitats que pel
seu propi instrumental, precís i de resultat incert, serveix per a
arribar on no arriba ni el periodisme ni el dret ni la sociologia”.
Comparte la noticia
Categorías de la noticia