No em dona la vida

Una anècdota personal. Temps era temps que vaig estar treballant a una fàbrica de taulellets (del qual nom no vull recordar-me). La meua funció era controlar una pantalla d´estampació de la mostra d´un model de taulell i podeu fer-se la idea de quants taulells passen per la cara durant vuit hores. Per a trencar la monotonia vaig tindre l´entremaliada idea de gravar sobre el bescuit de fang això que molts xavalets fan quan no saben què pintar -sí, com el gest de demanar el compte!- Correcte, amb un punxó. Volia vore si s´adonarien els operaris de les màquines d´estampació de la mateixa cadena, i vore la cara que ficarien quan ho veieren…

El cas és que l´improvisat vit va passar la següent màquina, l´altra, la màquina de marcar en forma de mosaic… I allà que anava el pardal ja tessel·lat cap a les vagonetes del forn. Ningú ho veia! Corrent tinguí que parar la línia i amb un pretext poc creïble vaig retirar la peça, no fora cas que després de cuit acabara la broma en algun quarto de bany… De vegades el que està malament passa per davant dels nassos de qui deuria d´estar controlant, be siga un taulellet, l´amplària d´un tren o un edicte del DOA (en el que se’ls va colar un comentari de la secretaria corresponent donant instruccions als auxiliars perquè literalment “no li donava la vida” fer-ho)

I és que no “li dona la vida” a ningú quan se li pregunta per què havent d´estar atent i vigilant passen estes coses. No és que siga superflu pagar el sou d´un responsable ni que no s´empre el nombre suficient de persones, ni la qualificació professional, no. Es tracta d´una incapacitat de tindre una visió de conjunt de cadascú de nosaltres. Ningú sap evidentment de tot, i el nostre món és summament especialitzat. És normal que tinguem persones encarregades de supervisar i al mateix temps estos supervisors han de confiar en el fet que certes competències dels treballadors subordinats estan assumides. En cas contrari, el supervisor ha de fer doble treball (el seu i el del subordinat) i el subordinat pot pensar que el supervisor està de més.

En un món-bombolla on només és possible allò que desitgem que ocórrega es perd la visió de conjunt de cadascuna de les parts. Sense visió de conjunt ens veurem obligats a fer-ho tot sense poder confiar en ningú. I clar, així, és impossible: “no ens dona la vida”.