NO PERGAM L'OPORTUNITAT

Regina Llavata. / EPDA

Escoltem molta gent dir que la crisi de la Covid-19 té uns components que van a canviar de seguida la nostra vida diària i, més enllà, el plantejament de les nostres vides en tots els àmbits, també les prioritats de les administracions públiques.

Patim una crisi sanitària com fa generacions que el món occidental no ha patit, per què no oblidem que a altres continents segueixen produint-se cíclicament, i això va a marcar-nos a varies generacions. Estem comprenent que el nostre Estat de Benestar és una bona ferramenta per combatre situacions com aquesta amb solidaritat, gestió pública i ordenament en benefici del bé públic. Els interessos personals, i sobre tot els empresarials, queden en segon pla si pel bé de la comunitat es vol ser eficient, ràpid, igualitari i solidari. Tots i totes deguem tindre les mateixes oportunitats per eixir d’aquesta crisi i no quedar enrere econòmica ni socialment, que els vulnerables ho siguen més, per a que uns no ens perjudiquem a altres.

La gestió pública en aquests moments ve marcada, més si cal, pels principis de servir a la població com a conjunt de persones sense més consideració que la major o menor vulnerabilitat davant la crisi sanitària, però també i conseqüentment de la crisi social i econòmica que anem a patir durant anys.

I en què va a canviar? Vivim moments en que ens sorprenem de coses i apreciem millor altres: l’aire està més net, plou més, tot està més verd i colorit, respirem millor, hi ha més silenci, escoltem els ocells i saludem al veïnat, agraïm el treball dels demés, s’oferim a ser solidaris, ens interessa el paper de la política, trobem a faltar relacions socials que eren habituals i que encara que ens veiem per pantalla i escoltem per telèfon no és el mateix, trobem a faltar la proximitat física, els abraços, els besos, les mirades, les rises. Són importants les vivendes, qui i quants les ocupen: per a alguns són còmodes i equipades, per a altres menudes i massificades. Tots no estem vivint igual ni recordarem igual aquesta crisi. Reconeguem treballs que socialment no eren ben reconeguts, els de la cura, l’assistència directa a la persona, els serveis bàsics s’han tornat imprescindibles. Ara sabem millor les necessitats dels nostres majors, dels nostres menuts, de nosaltres mateixa.

Cal aprofitar aquesta ocasió per repensar un millor futur per a nosaltres i les següents generacions: què és veritablement important? No estàvem fent-ho bé, agafem impuls i reprenguem les nostres vides per gaudir-les, totes sense distinció per què, a la fi, es l’únic que tenim i molts desgraciadament ja l’han perdut.