Posar cera, pagar cera

Núria Arnau. EPDA

Aquesta setmana el diari Levante-EMV es feia ressò de les indemnitzacions que li havia tocat pagar a l’Ajuntament de Sagunt per les relliscades dels vianants a causa de la cera dels ciris de les processons durant la Setmana Santa, fins a 12.000€ al llarg de tres anys. El dibuixant Ortifus ens brindava una vinyeta al mateix diari on deia que no pagaren justos per pecadors; sempre encertat i irònic aquest gran ninotaire valencià.

Veient això, com a ciutadana de Sagunt, m’adreçava per Tweeter a l’alcalde, Francesc Fernández, al tercer tinent d’alcalde i regidor, Guillermo Sampedro, i també al PSOE de Sagunt, preguntant si estaven d’acord. Ara com ara, només Guillermo Sampedro m’ha respost, dient que estava d’acord “sobretot a tindre una assegurança que cobreix aquest tipus d'accidents”. Tot seguit preguntí, adreçant-me de nou als mateixos destinataris, “Qui paga aquesta assegurança?” “Cobreix també manifestacions religioses públiques d’altres confessions o no religioses?” La callada perresposta.

És clar que l’Ajuntament deu tindre una assegurança que cobrirà certs tipus d’accidents a la via pública, però el tema no és eixe. El tema és que estem en un estat aconfessional de base catòlica. I jo pregunte: per eixa raó els ateus o els practicants d’altres religions hem de pagar quotes d’assegurança o indemnitzacions per accidents provocats per una de les religions per molt majoritària que siga? Que aquesta religió no ha rebut i rep prou ajudes, subvencions i privilegis d’aquest estat aconfessional?

Potser ens remeten al fet que la Setmana Santa a Sagunt és una tradició, que és cultura, patrimoni de la ciutat. I ací és on hi ha el dilema. Però alguns també diuen el mateix dels bous al carrer. Ací la polèmica és encara més gran o més delicada per als gestors municipals però hi ha certs companys de coalició de l’alcalde (Compromís) o del tinent d’alcalde (EUPV) d’altres municipis que han fet gestos per eliminar els bous embolats o posar fi a aquesta "tradició". I alguns aplaudim aquests gestos, reivindicant que a les festes no hi ha d’haver tortura. A Sagunt, pel que es veu, tampoc toca tractar aquest tema, entre altres coses, perquè entren en conflicte ideals, valors i interessos partidistes i electorals. És així de clar.

Per molt republicans que es declaren, i prop de la commemoració del 14 d’abril, recomane als governants de la meua ciutat que repassen els valors republicans, sense anar més lluny, el de la bandera tricolor que ells pengen, passegen i exhibeixen legítimament i tant de bo fóra el model d'estat a Espanya. Entre els valors republicans està el laïcisme, on la religió queda relegada a un assumpte personal i privat, sense drets específics ni possibilitat de presència en els espais públics. Perdoneu, però no veig a les administracions franceses pagant rebuts d’assegurança perquè els practicants d’una religió vagen en processó per la via pública. I fins i tot dubte que consentiren aquest espai per a exhibicions religioses. No sé si a les falles populars i alternatives que es planten a la nostra ciutat els farien el mateix favor en cas que provocaren algun accident a la via pública. O potser sí que els el fan i això em lleva raons.

De totes maneres, la religió hauria de ser una pràctica íntima i privada. Res de pública, ni privilegiada ni subvencionada. I si argumenten que és cultura, o patrimoni, pensem en el que la religió catòlica ha fet en aquest estat, amb qui ha estat alineada i per damunt de què i de qui ha arribat a assolir el seu patrimoni i el seu poder. Tinguem present que encara, a hores d’ara, és subvencionada i consentida, malgrat no respectar els drets de les dones o dels homosexuals i amb tants escàndols i delictes comesos o silenciats, gaudint d’una injusta impunitat.

Republicans, governs suposadament d’esquerres o de progrés o de "canvi": pagueu el que ells embruten, pagueu les seues festes, però sigueu ben conscients que això no és republicà, perquè no és ni just ni igualitari. I per això vos reprove. Penseu que ací o tots moros o tots cristians i el 14 d’abril, companys i companyes, feu un acte de contrició. Sé que la vostra República no és la mateixa que la meua, però ara mateixa em decep profundament constatar que tampoc no té els mateixos valors que la meua.