Preokupa

Com que la vivenda és la principal demanda social de les generacions més joves, hi ha tot un sistema al voltant d'esta problemàtica en la qual els i les treballadores es troben en terra de ningú.

El sistema comença amb unes entitats bancàries que retenen les vivendes fins que els preus o les gestions administratives són propícies. A partir d´ahí i fins que es faça la venda, empreses comercialitzadores, les de seguretat, alarmes, assegurances… Tot això és economia subsidiària... Però de forma paral·lela està l'economia submergida; la de veritables negocis okupes que aconsegueixen per als més desesperats, vivenda, llum i aigua a preus imbatibles. 

La burocràcia judicial i els seus terminis interminables, els efectius sempre insuficients de cossos policials que no volen arriscar la seua integritat física fent el seu treball… I mentrestant les famílies de treballadors i treballadores fan cua per a comprar una casa o es tornen bojos per trobar un lloguer a un preu decent.

Okupes, premsa, alarma social, mesures judicials, mesures policials, mesures polítiques...I alternatives polítiques, tot forma part d'este mateix sistema. Tot gira al voltant d´un sector, el de la construcció; un sector respectable que a Espanya, junt amb el del turisme, forma part fonamental del seu creixement económic almenys des de la segona meitat del segle XX. És un sector que compta amb figures celebèrrimes que han arribat fins a la presidència dels EEUU (Sí, Trump va començar fent política com qui ven cases, i li ha anat fins ara molt bé!).

I clar la necessitat del veïnat, el dret constitucional de la gent corrent i majoritària, acaba essent un consumible més que ofereix un sector fonamental de la nostra economia. La vessant il·legal que tant preocupa és comparable a l´efecte del top manta al mercat internacional de les marques de roba: una part necessària que justifica en certa forma el prestigi de “consumir” més i més immobles “originals”.

Lleis i plans? És difícil que arriben a materialitzar-se immediatament encara que siguen lleis i plans adequats (creuem els dits!). Res pot canviar de la nit al matí i cap de les reformes val per si sola: un sistema és un conjunt de relacions complex. Alternatives polítiques? El mateix sistema les genera, com qui genera alarma a les xarxes socials: com més negre es pinte l'horitzó més fàcil serà vendre llanternes.