Quan el malestar social es regira contra les dones

Hi ha una dada que hauria d’encendre totes les alarmes: una part creixent de la joventut, segons el CIS, no només desconfia de la democràcia, sinó que també assumeix amb normalitat discursos obertament antifeministes. No és un fenomen marginal ni passatger. És l’expressió d’un moment polític en què el malestar social està sent redirigit cap a una de les conquestes més importants de les darreres dècades: els drets de les dones.

Des d’una mirada pròxima al sindicalisme de classe i a l’esquerra transformadora, aquest gir no es pot banalitzar. No estem davant d’una simple “reacció generacional”, sinó d’una ofensiva ideològica molt ben articulada. Davant la precarietat, la incertesa i la manca d’expectatives, determinats actors polítics i mediàtics han trobat un relat fàcil: assenyalar el feminisme com a culpable. És un mecanisme conegut —buscar caps de turc—, però profundament perillós.

El que està en joc no és només el debat d’idees, sinó un possible retrocés real en drets. Quan es qüestionen les polítiques d’igualtat, quan es banalitza la violència masclista o quan es presenta el feminisme com un privilegi i no com una eina de justícia, s’estan erosionant les bases mateixes de la democràcia. Perquè una democràcia que tolera la desigualtat estructural entre homes i dones és, senzillament, una democràcia incompleta.

Cal dir-ho clar: el feminisme no és el problema. El problema és un model econòmic i social que genera frustració i desigualtat, i que després permet que aquesta frustració es transforme en rebuig cap als avanços en drets. En lloc d’assenyalar les causes reals —precarietat laboral, dificultat d’accés a l’habitatge, debilitament dels serveis públics—, es construeix un relat que enfronta joves amb joves, homes amb dones, cosa que trenca la possibilitat d’una resposta col·lectiva.

Aquesta estratègia no és innocent. Divideix les classes populars i debilita qualsevol projecte transformador. I ací és on l’esquerra, i especialment el sindicalisme, tenen una responsabilitat ineludible: no només defensar els drets laborals, sinó també combatre activament el discurs antifeminista en tots els espais, des dels centres de treball fins a les xarxes socials.

Perquè el feminisme no és una agenda sectorial, és una proposta de transformació profunda. Parla de repartir el temps, la riquesa i el poder; de posar les cures al centre; de construir relacions més justes i societats més democràtiques. Atacar el feminisme és, en realitat, atacar qualsevol possibilitat de democràcia real.

La resposta, per tant, no pot ser tímida. Cal més feminisme, no menys. Més polítiques d’igualtat, més educació en valors democràtics, més implicació dels homes en la lluita contra el masclisme. I cal fer-ho connectant aquesta lluita amb les condicions materials de vida: no hi haurà igualtat efectiva sense treball digne, ni tampoc hi haurà justícia social sense igualtat de gènere.

Però hi ha una altra condició imprescindible: la unitat. La fragmentació de l’esquerra només facilita l’avanç dels discursos reaccionaris. Davant una ofensiva que és global i coordinada, la resposta ha de ser també col·lectiva i cohesionada.

Per això, hui, la defensa de la democràcia passa necessàriament per dues coses: reforçar la unitat de l’esquerra social, política i sindical, i situar el feminisme al centre del projecte. No com un complement, sinó com una brúixola.

Perquè si el malestar social es converteix en atac als drets de les dones, el que està en risc no és només la igualtat, sinó la qualitat mateixa de la nostra democràcia. I això no és una batalla sectorial: és una batalla de tots i totes.

Secretària de Dones, Igualtat i Coordinació del Diàleg Social de CCOO PV