Javier Sanchís Fa
pocs dies llegia la notícia que l’estabilitat del Botànic comença
a trontollar. La base de concòrdia i afinitat entre el President i
la Vicepresidenta, bastant sòlida fins al moment, sembla donar
signes d’exhauriment. S’estanca, doncs, una relació
-no ho oblidem!-
forjada per
conveniència, les friccions ideològiques de la qual esdevenen a poc
a poc esculls d’inexorable distanciament. Diverses són les raons
que expliquen aquest allunyament de postures, però ara en destacaré
una: les mesures preses en forma de restriccions en el nou estat
d’alarma fa unes setmanes, on són les pròpies comunitats les que
hi gestionen les seues característiques.
La
disjuntiva economia-sanitat és la matriu de tot enfrontament entre
uns i altres i és que ningú dubta que la crisi econòmica nascuda
arran de la pandèmia resultarà un drama incalculable. No podem
deixar caure la productivitat d’un país que fa molt de temps que
va perdre el seu matalaf de solvència per intentar esmorteir
l’impacte d’una crisi de tal magnitud. Però tenim l’obligació
de protegir els nostres del major repte epidemiològic al qual ens
hem enfrontat com a societat moderna, un virus de ràpida infecció
capaç de matar.
Aquest
binomi sanitat-economia és el clar exemple que el model neoliberal
ha fracassat. Les polítiques de mercantilització de la sanitat,
consistents en ferotges privatitzacions i en el menyspreu de la
qualitat pública, i l’arraconament cap a l’assistencialisme
dels serveis socials que van començar a desenvolupar-se als anys
noranta, juntament amb la característica de ser un país deutor, amb
un teixit productiu basat en el servilisme, ha desenvolupat un còctel
certament verinós, posicionant-nos en un penya-segat en el qual
milions de persones esperen amb angoixosa incertesa quin serà el
seu destí.
Admetem-ho:
un estat de benestar que ha demostrat ser feble, sotmès tan sols a
les lleis del mercat i dirigit per oligopolis voraços interessats a
promocionar com a model de protecció una filantropia privada vers
les persones desprotegides, ha guanyat la batalla a l’estat de
benestar entés des de la perspectiva comunitària, solidària,
humanitària, col·lectiva i de justícia social.
Potser
el debat que ens pertoca transcendeix l’òrbita de la classe
política ja que mereix una profunda reflexió i anàlisi des de
l’epistemologia filosòfica, però recorde que són les dinàmiques
vicioses del capital les que han marginalitzat tot tipus de debat i
impedeixen de facto un qüestionament sociològic, social i
polític profund.
President
i Visepresidenta: sols ens queda començar el camí per a canviar un
sistema que posa en una mà les vides dels nostres ciutadans i en
l’altra l’economia de tot un país. Alguna cosa haurem fet
malament quan no hem pogut crear un sistema en què tot anara de la
mateixa mà.
Comparte la noticia
Categorías de la noticia