En 1993 es signà el Pacte per l’Aigua per a la Comunitat Valenciana
i Múrcia. En eixos moments totes les administracions eren governades pel PSOE,
i el tàndem Borrell-Narbona presentàren ple de fanfàrries l’avantprojecte del
PHN de l’època, on es contemplava un trasvassament de l’Ebre a les nostres
conques per valor de 1.945 hm3. Tot premura, grandiloqüència, poca rigorositat
i perdua d’unes eleccions que impediren que es portara a efecte. Els valencians
continuavem secs.
En 2001 s’aprova el PHN del PP, el
qual contempla un trasvassament de l’Ebre de 1.050 hm3. Compta en l’acord del
80% del Consell Nacional de l’Aigua, de Comunitats com La Manxa, Extremadura, els
regants d’Aragó... Tots els Plans de Conca aprovats per unanimitat! Per primera
volta es presenta un Pla Hídric no expansiu, seriós, prudent i sostenible. Però
de nou es quedem secs. Aigua per a ningú pareix que és la consiga i el
PSOE, i esta volta guanyant ZP les
eleccions, va decidir dictar per decret l’anul.lació de l’aigua per a l’arc
mediterrani.
El caudal de l’Ebre és de 17.000 hm3
per any. El PHN paralitzat suposava a soles el 6% del caudal per any,
perdent-se en el mar 5.000 hm3 per any (cinc voltes el caudal que s’anava a
trasvassar). Comparem la realitat de la despesa d’aigua al Delta de l’Ebre, la
qual ronda els 30.000 m3
per hectàrea i dia, en la necessitat de les nostres terres de la Vega Baixa,
estimada en 6.000 m3.
Les xifres canten des de la racionalitat, la solidaritat i el trellat.
El tant cacarejat Programa AGUA del
funest Zapatero arreplegava el 89% de les accions de l’annex d’inversions del
PHN derogat. Allò únic que s’el.liminà és el trasvassament de l’Ebre a terres
valencianes, murcianes i andaluses, tota la resta queda quasi com estaba. Fins
i tot els preàmbuls són idèntics... per tant a soles s’enten el derogament de
la vinguda de l’aigua de l’Ebre com a xantatge polític i com a revenja
territorial. On estava el tan manit talant quan es governa a toc de “decretaç”
contra els projectes i el futur dels valencians i les valencianes?
La legitimitat jurídica estava clara
i continúa així: si jo necessite aigua de manera justificada, construix la
infraestructura i pague el justipreu per la mateixa, sempre que siguen
excedents i no s’agredixca a ningú... com se me pot negar l’aigua, si ésta és
de tots? Com es tira arrere tot un Pla Hídric consensuat per tots, que
contemplava millores en Aragó, en Catalunya, en La Manxa i que per primera
volta d’una manera eficient i científica contemplava resoldre l’abastiment de
l’aigua a tot l’arc mediterrani?
I com es va tindre la indecència de
mentir-nos en un pla alternatiu inexistent, copiat tot del PHN (excepte l’aigua
de l’Ebre, clar), prometent-nos aigua per mig de desaladores, més cara per als
usuaris i conflictiva ecològicament (la nostra benvolguda posidònia, la
salmorra vertida a les nostres costes...), sense la infraestructura necessària
per a bombejar-la a l’interior del nostre territori i sense ajudes de la UE (ja
que es van desperdiciar milions d’euros de subvencions aconseguits al
paralitzar les obres del trasvassament)? Puix es té i en les millors de les
sonrises, condemnant entre brindis el nostre desenroll turístic i la nostra
competitiva agricultura.
El Govern del senyor Zapatero va
generar un greu problema al suspendre de manera precipitada i sense cap
explicació convincent l’anterior PHN. I en tots estos anys tampoc hem tingut
cap alternativa per a resoldre les nostres carències d’aigua. La incapacitat
socialista en elaborar un pla alternatiu real va abonar el desconcert ciutadà i
la incertesa empresarial. El PSOE, en tota esta “brillant” actuació, ha creat
els actuals desequilibris al respecte de la cesió prevista d’aigua del Xúquer als Valls del
Vinalopó i a la Vega Baixa
del Segura, ja que sense aigua de l’Ebre i possible alternativa vàlida, ens
llanca als valencians a la sequía perpètua.
Ja és hora d’establir un balanç
hídric realista i una estrategia definida, tenint en compte l’estalvi possible
i identificant les fonts pal.liadores del dèficit real, siguen per mig dels
necessaris trasvassaments, de la desalinització com alternativa complementària,
de la recuperació d’acuífers, de la reutilització d’aigües residuals...
establint els temps d’execució i dotant pressupostàriament el projecte. Un
problema on tots els actors socials han d’involucrar-se.
Comparte la noticia
Categorías de la noticia