Quico Fernández. No sempre és fàcil analitzar des de la realitat valenciana el que està passant a Catalunya sense generar incomprensions o despertar animadversions, tal i com es pot comprovar cada dia en les xarxes socials. No hi ha més empatia ací que a la resta d’Espanya, malgrat compartir una bona part dels problemes, a més de llaços històrics i culturals evidents; tal és el grau de miopia i amnèsia que atenalla els valencians. I això
a pesar que sembla que la majoria de la nostra ciutadania té més o menys consciència del maltracte que sofrim per part de l’Estat
en matèria de fi nançament o d’inversions.
El que passa ara mateix a Catalunya té arrels molt profundes i causes molt diverses, però em limitaré als precedents més recents,
que podríem resumir en la involució democràtica que estem experimentant, especialment pel que respecta al procés de
descentralització; però no sols, també sembla que s’està qüestionant el marc de drets i llibertats que tant va costar de recuperar.
S’invoca quasi sempre la transició amb veneració com un procés exemplar, que va tancar quaranta anys de dictadura, però s’oblida massa sovint que el preu que va pagar la nova democràcia va ser molt alt: el blanqueig de tot un règim cruel i corrupte, i el miserable oblit de les víctimes.
Tant és així que encara es pot deduir de molts discursos, que sota l’eufemisme de la conciliació el que hi ha és un prepotent concepte de concessió generosa de la democràcia com una gràcia del règim.
I tot i així, les forces més recalcitrants del franquisme, volgueren dir de nou la seua el 23 de febrer del 81, per si no havia quedat prou clar. El colp d’estat de Tejero i … tutti quanti, va ser tot un èxit que es va saldar amb una sèrie de canvis legals que van suposar una frenada important al procés de desenvolupament autonòmic.
Ells sí que entenen de sedició i de rebel.lió, i d’aconseguir rèdits polítics usant la força i les armes. Després de dècades d’estancament, amb una Constitució superada per canvis profunds a nivell social, econòmic, tecnològic i polític, però sacralitzada pel bipartidisme d’esta segona Restauració borbònica, es planteja a Catalunya una reforma estatutària que supere el marc execessivament condicionat de la Transició.
Una reforma que s’aprova per majoria en la cambra catalana i que compta amb el compromís polític del govern espanyol per a la
seua acceptació. I una reforma que s’haurà d’enfrontar a l’oposició dels sectors més retrògrads de l’Estat, amb gran infl uència en tots
els poders que controlen realment este estat.
El rebuig del nou Estatut ha sigut la causa directa de la transformació política de Catalunya i de l’augment de la desafecció
d’Espanya i de l’independentisme, ratifi cats en diversos referèndums i eleccions, que al marge de consideracions legals massa rigoroses,
es van produir de manera civilitzada i democràtica. No ha sigut la primera ni serà l’última vegada, afortunadament, que la voluntat democràtica supera les restriccions que el marc jurídic imposa a certs drets i llibertats que són acceptats en altres països del nostre entorn. La gent, ara, es pot divorciar lliurement i no necessita anar a Londres a avortar, ni les dones han de demanar permís per eixir del país, i fi ns i tot ara podem usar públicament el valencià. No sempre això ha sigut legal. Seria desitjable que es modifi cara el codi penal que ha donat cobertura a la sentència
i eliminar certs tipus que no apareixen als països europeus més avançats. I en qualsevol cas considere una injustícia que es condemne unes persones per permetre exercir el dret democràtic i la llibertat de votar tal i com passa en altres estats de la UE. Espere de fet que el Tribunal Europeu de Drets Humans analitze el confl icte des de la més absolutat imparcialitat.
No són pocs els juristes a nivell europeu, i fi ns i tot alguns experts constitucionalistes, que discrepen de la sentència. Les mob ilitzacions pacífi ques que estos dies expressen el rebuig a la duríssima sentència contra els representants polítics del poble català, han de servir de refl exió sobre la necessitat d’avançar en el procés democratitzador de l’estat Espanyol, un procés massa condicionat per un passat no democràtic.
Les accions violentes d’uns pocs no poden deslegitimar la voluntat d’expessar pacíficament el rebuig de la majoria dels ciutadans contra l’empresonament dels seus governants.
Ha arribat l’hora de la política, del diàleg obert i d’iniciar un procés de canvis en profunditat, començant per la Constitució, que donen un bon encaix a un estat plurinacional que dificilment conviu amb les idees recentralitzadores que semblen sorgir dels sectors més conservadors,
però també dels anomenats progressistes. La força intimida, però també justifica les víctimes.
Comparte la noticia
Categorías de la noticia