Una realitat incòmoda

El 2024 va concloure amb 48 dones assassinades a mans de les seues parelles o exparelles. És una realitat aberrant, que parla del pitjor de la nostra societat. Els assassinats són la forma d’expressió més salvatge d’un masclisme que comença amb actes quasi imperceptibles de control, manipulació i menyspreu. I que acaba de la manera més cruel i dolorosa possible. 

D’això n’hem parlat molt. Però la violència masclista no se circumscriu únicament a l’àmbit de la relació sentimental. Contamina tots els àmbits, de vegades, de manera igualment brutal i inhumana. Hui, en concret, m’agradaria fer una reflexió sobre les violències sexuals, tan incòmodes de parlar, com ignominioses.

L’últim informe de criminalitat del Ministeri de l’Interior reflecteix un ascens dels delictes contra la llibertat sexual, a escala estatal, de quasi un 6%. Sobra dir que, la major part de les víctimes, al voltant d’un 90%, són dones. Una realitat alarmant, que, de nou, té origen en una desigualtat de gènere estructural. La subordinació de les dones i la cultura de la dominació donen lloc al caldo de cultiu perfecte perquè no s’accepte un no per resposta, o, directament, es considere que, quant a una relació sexual, no cal consentiment d’una de les parts.

Més greu encara és descobrir que, malgrat que la major part de les agressions sexuals les propicia un desconegut, un 14% provenen d’una amistat, un company de treball o un veí. Prop d’un 5% de la mateixa parella sentimental.

Afortunadament, donem passos endavant. En les últimes dècades el concepte de consentiment, determinant en estos casos, ha anat evolucionant en pro de la protecció de les víctimes. Hem passat de considerar que es produïa violència sexual només en casos amb una coacció física directa a reconéixer que el consentiment ha de ser donat explícitament.

A poc a poc, i gràcies als esforços del moviment feminista, comencem a entendre que el consentiment no és absència de resistència, sinó una decisió activa: clara, explícita, lliure i conscient. I que aquest consentiment pot existir o no, amb independència del vincle afectiu. Pot haver-hi relacions consentides entre persones desconegudes, de la mateixa manera que poden produir-se –i malauradament es produeixen– agressions sexuals en el marc d’un matrimoni.

Tant de bo, ben prompte esta premissa siga coneguda, compresa i acceptada per tot el món. Tant de bo, ben prompte, les nostres amigues puguen caminar de nit a soles amb la mateixa tranquil·litat que ho faig jo. Tant de bo, cap grup d’amics no riga mai cap broma que faça referència a emborratxar a una xica per mantindre relacions sexuals. Tant de bo tot açò siga indiscutible. Mentrestant, seguirem cridant amb força cada 8M que ens volem vives, lliures, combatives. Queda molt camí per fer, però seguim endavant.