Cristina Civera. Ens
trobem en un planeta en el qual s’ha invertit el marc històric del
que procedim. El nostre pensament encara es nodreix d’una
visió del món en el qual predominaven les forces de la naturalesa,
en el qual la ciutat, la urbanització, s’enfrontava a la
tasca de guanyar, metre a metre, espai a la naturalesa, i en el qual
aquesta naturalesa ens semblava capaç de recuperar l’espai guanyat
si desistíem en el nostre esforç. Però la realitat és la inversa.
Fa ja temps que la urbanització, no ja el poble, ha guanyat la
partida: els espais guanyats per la urbanització no són
recuperables per la naturalesa, tot i que són abandonats, el
natural no torna si no és de manera marginal i en una forma
degradada, incapaç de reconstruir els cicles de la vida en la
seua magnitud original. Vivim en un món urbanitzat, en el qual tot
el planeta és posat al servei del sistema urbà-industrial i en el
qual cada dia es perden espècies, sòls i capacitat de
regenerar els materials usats. Tot açò no passaria de ser un
problema estètic o cultural, si no fóra perquè, malgrat
l’aparent capacitat de la nostra tecnologia per a simular eficàcia
i independència de la naturalesa, no deixem de dependre de la
biosfera, dels seus cicles i de la seua capacitat de regeneració
per mantenir-nos com a espècie, per viure, en suma.
El
dilema del que ací es tracta és com revertir el procés de la
urbanització, com acoblar la nostra acomodació sobre el planeta
a la conservació dels seus cicles amb la suficient eficàcia
per mantenir les condicions de la vida. Podríem definir la
urbanització com “una actuació sobre l’ecosistema que
impedeix la seua regeneració autònoma”. La urbanització suposa
la destrucció de la fertilitat, la ruptura entre el sòl i
l’atmosfera, el trasllat dels cursos d’aigua, la
impermeabilització dels sòls i l’abocament de residus. La
urbanització és tan intensiva, que no solament afecta al propi
lloc en el qual es produeix, sinó que degrada els sòls dels
quals s’assorteix. Però no solament és intensiva, sinó que és
massiva, de manera que ha revertit la situació inicial: tenim un
planeta cada vegada més urbanitzat en el qual els espais
naturals tenen difícil la seua pròpia regeneració o
manteniment.
A
Museros també, però per sort, o millor dit per la ineficàcia
dels antics responsables polítics, amb una visió política de
total agressió al medi ambient, van plantejar una ordenació del
nostre sòl, definint un macrocreixement d’espais de tots els
usos, des del residencial al terciari sense contemplar la protecció
del més preuat de Museros, el nostre espai natural, la nostra
horta. Afortunadament en aquesta quimera de creixement urbà
s’ha complit la seua exacta definició: “QUIMERA: Allò que es
proposa a la imaginació com a possible o vertader, no sent-ho.”
Comparte la noticia
Categorías de la noticia