Canal 9, la nit més llarga

Ha acabat la nit, i encara sense dormir, un recorda la darrera vegada que va viure en altre moment semblant. Fou aquell 1981, quan en fer els deures propis d'un alumne de 7é d'EGB, escoltava la ràdio amb mon pare. Uns estranys sorolls i la veu del locutor dient que entraven guàrdies civils al Congrés generaren un gran interrogant. Primerament pensàrem en un atemptat d'ETA i que les forces policials hi estaven per a protegir els diputats d'un atac al Congrés. No fou així. La nit del 27-N, davant el televisor i després d'arreplegar el premi d'Onda Cero Sagunto, també es va trencar la quotidianitat. Ara no era la ràdio la que m'ho indicava sinó la televisió. La normalitat d'escoltar la pel·lícula de Tarancón i l'escena en la qual l'extrema dreta llançava atacs al cardenal fou l'instant indicat. Com una profecia del que anava a vindre, aparegué un noticiari de Frederic Ferri. No sabíem si era un programa normal o excepcional però de seguida es descobriria. El mateix va passar al poc de temps dels sorolls del Congrés. Els veïns i les veïnes de la casa començàrem a comentar entre nosaltres allò que estava passant. A hores d'ara tot ha estat diferent. Les xarxes social ens han fet comunicar-nos amb tots i totes per a difondre la notícia i intercanviar parers.

La nit no obstant ha sigut igual d'intensa i imprevisible que l'altra. No hi han existit moltes ràdios i la mateixa televisió ha estat la protagonista de la televisió.Les hores passaren. Aquell 23-F també ho feren però jo carregat de son acabí per dormir. Este 27-N ha sigut diferent. He romàs tota la matinada al llit mirant el televisor. Ma mare aleshores em va despertar ara no ha fet falta. Enguany, com fa 32 anys, m'alcí esperançat. En este novembre perquè no s'havia complit la profecia dels diaris de Madrid que deia que es tancaria el senyal a les 4 de la matinada i perquè Paco Telefunken havia dit que no tallava la connexió. Fa tants anys vaig anar a escola on faltaven molts xiquets i xiquetes. El 27 de novembre aní a treballar ja no com a infant sinó per a preparar un taller d'animació infantil. El 1981, al voltant del migdia, vérem que les forces policíaques eixien. Tot acabava positivament. El 28 de novembre a les 12.19 hem vist com la pantalla s'ha fet negra. De seguida a la ràdio el "Tio Canya" ha dit adéu a 24 anys.

La "nit més llarga" la vaig viure el 23-F i el 27-N. En el primer cas conec el resultat: triomfà la democràcia i la veu del poble. Tota la ciutadania va eixir al carrer en manifestació. Ara per ara encara no sé el final. Sols conec com finalitzà el dia. Després es convocà una manifestació. Confiem que s'escriga la darrera pàgina d'esta història de la mateixa manera: amb la victòria del poble.