El 25 d'abril no s'esborra: amagar els furs és amagar qui som com a poble

El 25 d'abril no és una data qualsevol al calendari valencià. No és una simple evocació del passat ni una efemèride folklòrica reservada a unes poques persones amb memòria històrica. El 25 d'abril és una ferida oberta, però també és una clau. És el record de la derrota d'Almansa, sí, però sobretot és el símbol de la pèrdua dels nostres furs, de les nostres institucions pròpies i d'uns drets col·lectius que ens definien com a poble amb personalitat política pròpia. Amagar o silenciar aquesta data no és neutral, no és innocu, i molt menys és un simple detall de protocol institucional. És una decisió política amb conseqüències profundes sobre com ens pensem i com ens volem narrar com a valencians i valencianes.

Durant dècades, el 25 d'abril va ser institucionalitzat com el Dia de les Corts Valencianes precisament per això: perquè la memòria del que vam perdre servira com a base per defensar el que encara podem construir. No es tractava d'instal·lar-nos en la derrota, sinó de recordar que el nostre autogovern actual no va caure del cel ni és un regal graciós de ningú. És el resultat d'una lluita històrica, interrompuda violentament el 1707, i reprès parcialment amb l'Estatut d'Autonomia. Celebrar el Dia de les Corts era recordar que les institucions valencianes tenen arrels pròpies, anteriors i diferents a les de l'Estat central, i que aquest fet no és cap atac a ningú, sinó una afirmació legítima de dignitat col·lectiva.

Per això és especialment greu que PP i Vox, que no tenen cap problema a omplir-se la boca de paraules com identitat, símbols o valenciania, decidisquen ara esborrar del calendari institucional el 25 d'abril. És una hipocresia evident. Parlen de senyeres mentre desactiven el contingut polític real d'allò que representa ser valencians i valencianes. Defensen una identitat buida, desproveïda de conflicte, de memòria i de drets, una identitat reduïda a decorat, apta per a fotos oficials però inútil per a entendre qui som i d'on venim.

La pèrdua dels furs no va ser només un canvi administratiu. Va ser un acte de càstig col·lectiu. Amb els decrets de Nova Planta no sols es van suprimir unes lleis, sinó que es va imposar un model d'estat centralista que negava la pluralitat política i jurídica dels pobles que conformaven la monarquia. Es va eliminar la capacitat d'autogovern del Regne de València, es va liquidar el seu dret civil propi i es va trencar una tradició institucional centenària. Això no és una interpretació ideològica, és un fet històric. Ignorar-lo o minimitzar-lo no fa que desaparega, només empobreix el relat col·lectiu.

Quan PP i Vox argumenten que el dia dels valencians i valencianes ja és el 9 d'octubre, obliden deliberadament que les societats poden i han de tenir diverses dates simbòliques, cadascuna amb un significat diferent. El 9 d'octubre celebra una entrada, una fundació, una festa. El 25 d'abril recorda una ruptura, una pèrdua i una advertència. Ambdues dates són necessàries perquè parlen de dues cares de la mateixa història. El problema no és que exista una altra diada, sinó que una d'elles interpel·la el poder, qüestiona el relat còmode de la unitat imposada i posa damunt la taula la qüestió dels drets nacionals valencians.

Amagar el 25 d'abril és una manera de dir-nos que no convé recordar que vam tenir furs, que vam tenir sobirania interna, que vam tenir unes Corts pròpies amb capacitat legislativa real. És una manera subtil però efectiva de normalitzar la idea que l'autogovern actual és suficient, tancat i immutable, que no hi ha res més a defensar ni a reivindicar. I això és especialment greu en un moment en què encara no hem recuperat drets tan bàsics com el dret civil valencià, malgrat el suport social i institucional que té aquesta reivindicació.

No estem davant d'una decisió tècnica ni davant d'un simple canvi de criteri. Estem davant d'un projecte polític clar que entén la identitat valenciana com una identitat subordinada, folkloritzada i inofensiva. Vox ho fa de manera explícita, amb un discurs obertament hostil a qualsevol expressió de pluralitat nacional dins l'Estat. El PP, en canvi, ho fa amb una ambigüitat calculada, parlant de valenciania mentre avala decisions que buiden de contingut real aquesta suposada defensa de "lo nostre". El resultat, però, és el mateix: una renúncia conscient a explicar-nos com a subjecte polític amb història i drets propis.

La identitat valenciana no es pot construir només a base de símbols desconnectats del seu significat. No n'hi ha prou amb penjar banderes o reivindicar gastronomia si, al mateix temps, es desactiven els espais de memòria col·lectiva que ens permeten entendre per què som com som. Una identitat sense memòria és una identitat fràgil, manipulable i perfectament funcional per al centralisme. I això és exactament el que promouen decisions com la de no celebrar el Dia de les Corts.

Cal dir-ho clarament: no celebrar el 25 d'abril és una forma d'amagar qui som. És una manera de dir-nos que no convé parlar de la derrota, perquè parlar de la derrota porta inevitablement a parlar de responsabilitats, de drets arrabassats i de la necessitat de reparar injustícies històriques. Porta a parlar de nació valenciana, encara que alguns s'esveren només de sentir l'expressió. Porta, en definitiva, a polititzar la identitat, i això és el que PP i Vox volen evitar a tota costa.

Però la identitat ja és política, encara que la vulguen disfressar de tradició inofensiva. Decidir què es recorda i què s'oblida és un acte polític de primer ordre. Decidir quines dates entren al calendari institucional i quines en queden fora és definir el relat oficial del país. I ara mateix, el relat que s'està imposant és el d'una Comunitat Valenciana sense conflicte, sense greuges històrics i sense drets pendents de recuperar. Un relat fals, incomplet i profundament injust.

Davant d'això, la reivindicació del 25 d'abril continua sent necessària, amb o sense reconeixement institucional. Continua sent un espai de memòria, de reflexió i de dignitat. Continua recordant-nos que els drets no es perden per accident, ni es recuperen sols. Que allò que ens van arrabassar el 1707 encara pesa avui, i que només des de la consciència col·lectiva podrem avançar cap a un autogovern realment respectat.

Ser valencians i valencianes no és només una qüestió de naixement o de residència. És una manera de relacionar-nos amb la nostra història i amb els nostres drets. És assumir que tenim un passat complex, amb llums i ombres, i que no volem renunciar a explicar-lo ni a reivindicar-lo. Per això, cada 25 d'abril, encara que alguns miren cap a un altre costat, continua sent un dia per dir, sense por i sense maquillatges, que som poble, que tenim història pròpia i que no acceptem que ens l'amaguen en nom d'una falsa neutralitat.

Qui té por del 25 d'abril, té por de la memòria. I qui té por de la memòria, difícilment pot dir que defense de veritat la identitat valenciana.