El Dia de l'Orgull LGTBI+, un dia necessari

A hores d'ara, al 2021, en ple segle XXI, queden persones que qüestionen o critiquen la celebració, el dia 28 de juny, del Dia Internacional del'Orgull i l'Alliberament LGTBI+. És molt fàcil contestar a la pregunta de «per què cal celebrar-lo»: perquè cal sensibilitzar, conscienciar i assenyalar que hi ha un problema sense resoldre a la nostra societat, com és l'assoliment del dret fonamental a la llibertat afectivosexual. Però el problema, quan una part de la societat «critica» o «questiona» la seua celebració, és que l'arrel i la ferida és més gran del que sembla.

Des de 1970, any en què va tenir lloc la primera desfilada de l'Orgull a diverses ciutats nord-americanes, vull pensar que hem avançat com a societat, i que cada vegada tenim més interioritzat que l'ésser humà ha de poder decidir estimar com vulga i a qui vulga... Però els fets que van desenvolupant-se demostren una altra cosa: un nou fracàs social.

Passen coses com quan, fa sis anys, posàrem per primera vegada a la història de Carlet la bandera de l'orgull al balcó de l'Ajuntament. Vaig rebre insults des de baix com «puta» o «lesbiana» i als pocs dies van aparéixer ous esclafats a la façana.

Passen coses com l'assassinat de Samuel, fa tan sols uns dies, a mans de persones al crit de «maricón», o l'agressió homòfoba que ha patit esta setmana un jove a València. I tot això fa que em referme en la idea que cal seguir lluitant. Cal seguir reivindicant el dret de les persones LGTB+ a ser respectades, en tota la seua normalitat, en la nostra societat.

És terrriblement preocupant que en els darrers mesos s'estiguen incrementant les agressions homofòbes i, cada vegada, més brutals. Sols per posar un exemple, l'Observatori Valencià contra la LGTBfòbia aprecia un repunt proper al 25 % d'atacs homòfobs, i el mateix passa a Catalunya o Madrid. Però hem de tindre en compte que moltes de les persones que sofreixen este tipus d'agressions no les denuncien, per tant, sota el silenci per l'estigmatització social i la vergonya, les xifres oficials, lamentablement, són sols la punta de l'iceberg.

Tot açò em fa preguntar-me: per què? Per què ens trobem en esta situació? Què fa que estiguen repuntant els casos per violència d'odi? I la resposta no és fàcil, però sí que està lligada al canvi de paradigma polític dels últims anys. La irrupció de l'extrema dreta en el panorama polític i el seu discurs de confrontació, d'incitació a l'odi, del rebuig al «diferent», ha copat el debat i ha polaritzat i crispat cada vegada més la societat.

Davant d'esta situació no podem mostrar-nos indiferents. Tots els que defensem el dret de les persones a ser com vullguen ser (i això inclou totes les facetes de la vida, des de l'orientació sexual fins a la religiosa) hem de fer un pas endavant, fer-nos visibles i estar sempre en la vorera d'enfront dels intolerants, aquells que no accepten la diversitat de la nostra societat.

Crec que la clau per a aturar este problema està en la formació i l'educació. La formació de jutges i cossos i forces de l'Estat en delictes d'odi, i l'educació a les aules, ja que està demostrat que els agressors són cada vegada més joves.

El dia 28 de juny se seguirà celebrant el Dia Internacional de l'Orgull. I les banderes multicolors seguiran onejant als balcons d'institucions i cases. També és el meu desigque algun dia puguem veure com este Dia Internacional desapareix del calendari, això voldrà dir que hem avançat com a societat i que el dret de les persones a la llibertat sexual i afectiva estarà garantit.

Fins que arribe eixe moment, estima, amb totes les teues forces: com vulgues i a qui vulgues, i sobretot respecta a qui estime cada persona.