Aureliano J. Lairón PlaHe manifestat en alguna ocasió que la capital de la Ribera no és una ciutat bonica, i més d'u s'ha molestat quan així he opinat. Ho pense i a més ho dic i ho mantinc. El xovinisme cal deixar-lo per a altres. Alzira, en canvi, sí que gaudix d'un paisatge rural magnífic, envejable, espais que cal conéixer, posar en valor i estimar.
No fa encara massa anys el meu amic Paco Tortosa, geògraf de moda, donà a la llum, editat per l'Ajuntament, un llibre voluminós, dels millors que s'han publicat sobre la ciutat en els darrers temps, que va titular Alzira. Jardí babilònic entre el Xúquer i la Murta. Mentre redactava eixa obra i li donava vida vaig acompanyar a eixe viatger incansable que és Paco, el nostre Cavanilles del segle XXI, per alguns indrets del nostre terme.
Comentava sovint amb Paco com, malauradament, Alzira havia viscut durant moltes dècades d'esquena al riu i com havia ignorat un paratge tan pròxim i a la vegada tan llunyà com era la Murta. És cert que en ambdós casos, amb el Xúquer i amb la Murta, hi havia motius justificats per a fer-ho.
El nostre terme municipal té en la Casella, en la Murta, en Aigües Vives en la Muntanyeta del Salvador i en la Garrofera, per citar-ne uns quants, uns referents paisatgístics interessants que cal considerar i estimar. Difícilment una cosa que no és conéix es pot apreciar i respectar.
Ara, per sort, els temps són altres i podem reivindicar les nostres serralades, les nostres valls, les nostres muntanyes, les nostres coves, els nostres horts, els nostres camins, les nostres sendes, els nostres racons, els nostres rius, les nostres séquies, les nostres fonts i fer-ho disfrutant-los a través dels cinc sentits.
La Casella i la Muntanyeta del Salvador, que pertanyien al patrimoni reial, van ser cedits a Alzira pel rei Amadeu I de Savoia l'any 1871. Al primer dels paratges podem gaudir de les seues fonts, especialment de la del Garrofer, de la Font Nova, de la Font de Tormos, de la Font de la Teula, de la Font del Barber i de la Regalà, així com de la reserva de cérvols que es va instal·lar allí ara fa mig segle. A la Muntanyeta del Salvador, la més alzirenya de les nostres muntanyes, molt concorreguda en els dies de Pasqua, lloc d'oci dels nostres paisans, s'alça a més el Reial Santuari de la Mare de Déu del Lluch, temple marià que acull la imatge de la patrona de la ciutat, hereu de l'antic ermitori de principis del segle XIV.
La vall de la Murta, que durant segles va pertànyer a l'Orde de Sant Jeroni on els religiosos van alçar a primeries del segle XV el monestir que van dedicar a la Mare de Déu, va ser desamortitzada en 1835 i, posteriorment, venuda. Va tindre diferents propietaris. L'any 1983 l'entitat mercantil "Valencia Agrícola", propietària de la finca per eixes dates, va fer donació al poble d'Alzira de les restes del monestir i de certa quantitat de terreny fins que l'Ajuntament de la ciutat la va adquirir al Banco Hispano Americano l'any 1989 per 240 milions de pessetes. Des de llavors els alzirenys la coneixem més i millor
La vall de la Murta és important, a més a més, per la seua font i la del Pou, per les ruïnes de l'antic cenobi, per l'aqüeducte, per les basses, pel never i, sobretot, per les seues interessants espècies vegetals, de les quals es van ocupar, entre molts altres: Jaume Honorat Pomar en el segle XVI, el monjo francés Jacobo Barrelier i el famós botànic Antonio J. Cavanilles en el segle XVII; Lagasca, Dofour, Webb, Bourgueau, Willkonm, Hegelmair. Rouy, Lacaita, Coincy i Porta y Rigo en el XIX i; posteriorment, ja en el segle XX, Pau, Font Quer, Borja Carbonell i Rivas Mateos, entre d'altres.
La vall va ser objecte de visites didàctiques des d'antic. De fet la càtedra d'Herbes de la Universitat de València organitzava durants els mesos de primavera i estiu, ja en el segle XVI, excursions a la Murta per tal que els estudiants veieren i conegueren pels seus propis ulls les distintes plantes i les seues aplicacions medicinals. Les Constitucions de la Universitat de 1611 assenyalaven que "lo catedràtich de simples o herbes… serà obligat a mirar les herbes per los llochs acostumats". Entre els paratges escollits, junt als barrancs de Carraixet i Torrent se citava la Murta.
A la Vall d'Aigües Vives van alçar els pares agustins en el segle XIII un convent dedicat a la Verge Maria. Prop del poblat, pràcticament conegut des dels primers moments com La Barraca, fundat el 12 de desembre de 1796, es localitzen les fonts de La Falzía i del Convent.
Coincidisc amb els amics de l'Associació Murta i Casella, nascuda no fa massa temps de la iniciativa d'un col·lectiu de ciutadanes i ciutadans d'Alzira sensibilitzats en la defensa i millora del medi ambient, en la necessitat de millorar i conservar la biodiversitat dels ecosistemes forestals, en la necessitat de desenrotllar accions formatives i de sensibilització de cara a la societat, en l'objectiu de reconéixer i potenciar els actors socials que, amb la seua activitat, ajuden a mantindre i conservar els nostres paisatges i en valorar el patrimoni natural, històric i cultural del nostre territori rural.
En les últimes dècades s'ha avançat molt, gràcies a la iniciativa i a la labor de col·lectius i persones, entre les quals cal citar al Vacif (Voluntaris alzirenys contra incendis forestals), l'Associació d'Amics de la Murta i a estudiosos com Lidia Ribera Reig i Salvador Iñigo Luis, autors de La flora de la Ribera (1995) i de Flora de la Vall de la Murta (2002) que han contribuït a divulgar a través de les seues obres les valls, les muntanyes i, sobretot, la riquesa ecològica dels nostres paratges més apreciats.
Sense excloure ningú i ningún paratge, perquè tots són alzirenys, i sense utilitzar els col·lectius que es conformen per a altres finalitats que no siguen les pròpies de la defensa i millora del nostre medi ambient, treballem tots per avançar en l'objectiu que s'ha marcat la recentment constituïda associació Murta i Casella: "Conservar les muntanyes perquè d'ací a cent anys les generacions futures les puguen disfrutar igual que nosaltres les disfrutem ara".
