Adrián Oliver,-EPDAEls enderrocaments d'habitatges, la repressió policial i les deportacions veïnals marcaren l'expansió de la metròpolis durant les dècades de creixement demogràfic. La irresponsabilitat de les forces del bipartidisme, que continuaren el procés urbanitzador de la dictadura, i la cobdícia de les grans corporacions immobiliàries i financeres, immerses en la febre de la rajola, van cobrir de ciment un patrimoni de gran valor social, històric i cultural per als valencians i valencianes: s'estima que, des de 1960, ha desaparegut més de la meitat de l'horta de València.
En este punt, convé fer un breu exercici de memòria que permeta entendre el present, atès que encara hui, la ferida oberta per les excavadores, les màquines de demolició i l'acer de les bastides allotjades al si del "pulmó verd" de la ciutat continua sagnant.
No hem d'indagar massa per trobar exemples. Al 1988, gran part de les instal·lacions industrials i nous habitatges que el govern municipal del PSOE va projectar al seu Pla General s'establien sobre les antigues alqueries, camins irregulars, sistemes de regadiu i terres cultivables que nodrien València. Així, aquesta norma donà llum verda als enderrocs per complir el pla urbanístic "Nou Campanar", que no s'aturaren malgrat la resistència de les famílies afectades.
Al setembre de 2006, el govern autonòmic, en mans del PP, va anunciar un Pla d'Acció Territorial per a la Protecció de l'Horta de València. Col·lectius de la societat civil denunciaren que aquesta iniciativa deixava sense protecció més de 1.000 hectàrees de sòl amb capacitat agrícola. A més, demanaven la paralització del tercer cinturó de ronda, el projecte de l'AVE o la via Parc Nord de València.
Un altre exemple de la implicació del bipartidisme en el desmantellament del nostre teixit agrícola fou l'ampliació de la Zona d'Activitats Logístiques (ZAL) del Port de València. El govern autonòmic (en mans del PSPV) i l'Ajuntament de València (governat pel PP) impulsaren la construcció d'una zona de distribució global i emmagatzematge de 700.000 metres quadrats. Hem de tenir en compte que l'ampliació del port de València ja va implicar, anys abans, la destrucció de la platja de Natzaret. Així, a l'inici del mil·lenni, les màquines van destrossar les més de 70 hectàrees de l'Horta de la Punta que es van declarar urbanitzables per tal d'implementar aquest projecte.
En 2013, el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana (TSJCV) declarà nul el Pla Especial per a desenvolupar la ZAL, sentència que, dos anys després, va confirmar el Tribunal Suprem. Tot i així, la tragèdia ja s'havia consumat. Les famílies havien sigut desallotjades; els terrenys es convertiren en un paratge de ciment que soterrava un estil de vida basat en la cooperació i la proximitat. Ja a l'estiu de 2022, el TSJCV ha reiterat la inviabilitat del Pla de la ZAL.
Front a aquesta situació, València necessita un govern responsable que integre l'horta a la vida del nostre municipi i supere la contradicció entre el camp i l'espai urbà. En una època en que les grans superfícies acaparen el mercat amb aliments importats de baixa qualitat, la nostra terra ens ofereix fruites i hortalisses d'un valor incomparable. Mentre que l'actual model de comerç i consum afavoreix a les grans corporacions, les xarxes de compravenda a nivell local permeten avançar cap a una economia més justa. A mesura que el canvi climàtic avança, tindre un espai verd que contribuïsca a reduir l'emissió de gasos contaminants resulta indispensable. Està a les nostres mans avançar cap a una ciutat més humana i sostenible o deixar que el capitalisme salvatge continue eixamplant la ferida de l'Horta.
