Lluís Mesa. EPDAEn estos dies de Setmana Santa, independentment de les nostres creences, mirem cap a la figura de Jesús i de la seua crucifixió. Ens preguntem, com era possible que les persones foren torturades d'aquella manera tan dolorosa fins a un extrem inhumà. Ens resulta difícil d'entendre que aquella societat romana, que portà tant de progrés per tot l'imperi, fóra capaç de mantindre formes tan extremadament cruels i irracionals. Aleshores ve a la memòria com va ser el seu final.
Inevitablement, en vindre al cap totes eixes reflexions, es fa inevitable tornar a l'actualitat. Cada dia els titulars dels diaris recorden els atacs amb armes químiques, el terrorisme indiscriminat arreu de qualsevol part del món, el retrat d'un pare amb els seus fills bessons mort al braç. Són tantes i tantes les imatges que totes elles fan pensar que la creu d'aquell natzaré continua sent la crua realitat.
A hores d'ara la civilització ha avançat amb passos gegants. La intel·ligència humana se situa en nivells insospitats. Però, malgrat tot, la humanitat continua esclava de la cobdícia i disposta a autoodiar-se cada dia. La gran majoria d'hòmens i dones no arriben a entendre la immensa saviesa a la qual ha arribat la societat i alhora es troben indefensos en vore com una part de l'espècie patix amb tanta crueltat. No són les desgràcies naturals o els esdeveniments accidentals els culpables de tot el dolor. És la mateixa ment humana, tan gran en alguns moments, la que es burla de la seua mateixa espècie.
En definitiva, són dies de descans i també de recapacitar des de la tranquil·litat. Pensem en les estèrils tragèdies humanes que fem possible cada dia les dones i els homes per no respectar-nos. No ens donem per vençuts. De segur que podem participar de xicotets actes i ser autors d'una reduïda veu que diga pau i que en boca de tots pot arribar a ser un estrident i sonor crit. Pensem que res canviarà en el món sense xicotets canvis d'actituds en cadascú de nosaltres.
