Sergi Núñez de Arenas. - EPDALa tragèdia de la jove sevillana Sandra torna a posar en evidència la inacció del sistema educatiu davant l'assetjament, i la necessitat d'una llei que sancione agressors i centres que no actuen.
Cada any, centenars de menors patixen assetjament escolar. Molts casos queden invisibles fins que la tragèdia irromp. L'exemple recent de Sandra, com el precedent històric d'Ana Orantes, demostren que la denúncia sense protecció efectiva pot ser insuficient. És hora d'exigir responsabilitat legal i mesures concretes.
Sandra ja no hi és. Després de mesos d'assetjament, d'humiliacions i de silencis, trobà en la finalització de la seua vida l'única solució possible al problema que li havien generat les seues assetjadores. I darrere del seu nom -com tants altres que hem escoltat i oblidat massa rà pid- hi ha un gran fracà s col·lectiu. La seua famÃlia va fer tot allò que se suposa que cal fer: avisar, denunciar, demanar ajuda. Però el sistema, amb la seua maquinà ria lenta i formalista, respongué amb paperassa i protocols que sovint servixen més per a protegir institucions que per a protegir xiquets.
No parlem d'un cas aïllat. L'assetjament escolar continua sent una de les formes més invisibles i devastadores de violència. Cada dia, en milers d'aules, hi han menors que aprenen a sobreviure al menyspreu, a la burla, a la solitud. I cada vegada que un centre, una famÃlia o una administració mira cap a un altre costat, el missatge és clar: "són coses de xiquets; aguanta, que no és per tant". Però sà que ho és. Ho és quan un alumne deixa d'anar a classe, quan deixa de menjar, quan s'autolesiona, quan decidix acabar amb la seua vida.
El més greu és que no es tracta només dels qui assetgen. També hi ha responsabilitat en els qui callen, els qui ho veuen i no fan res, els qui preferixen no "ficar-se en problemes". I sobretot, en els col·legis que reduïxen l'assetjament a un conflicte entre iguals, que activen protocols tard o per obligació, que protegixen la seua reputació per damunt de la seguretat de les vÃctimes, que fins i tot premien als agressors, com si el rendiment acadèmic poguera esborrar la violència exercida.
La resposta institucional continua sent tÃmida, fragmentada i desigual. Les lleis parlen de convivència, de respecte, de mediació, però no d'una cosa essencial: responsabilitat. No només moral, sinó legal. Quan una escola sap que hi ha un cas i no actua, o actua malament, hauria d'assumir conseqüències. Si un metge negligix, respon davant la justÃcia; si un centre educatiu falla en protegir un menor, també hauria de fer-ho.
Necessitem una llei especÃfica que penalitze l'assetjament escolar, que el reconega com el que és: una violència sistemà tica, amb efectes fÃsics i psicològics profunds. I que, a més, establisca responsabilitat penal i subsidià ria per als centres que incomplixen protocols o minimitzen els casos. Només aixà deixarem d'amagar les vergonyes.
Però esta llei no ha de ser patrimoni d'un partit ni d'una ideologia. No es tracta d'una batalla d'esquerres o de dretes, de monà rquics o republicans, de federalistes, autonomistes o centralistes. L'assetjament escolar no entén de colors, ni de llengües, ni de fronteres: quan entra a casa, colpeja a tots per igual.
La mort "medià tica" de Sandra ens porta a la memòria altra. Recordem el cas d'Ana Orantes, la dona de Granada que el 1997 denuncià públicament els maltractaments del seu marit després de dècades d'abusos. L'entrevista televisiva va ser un crit desesperat d'auxili que el sistema no va saber protegir: només tretze dies després, Orantes va ser assassinada pel seu marit. La tragèdia va sacsejar tota Espanya, provocant un canvi sense precedents en l'opinió pública sobre la violència masclista i accelerant la consciència social i polÃtica sobre la necessitat d'intervenció immediata i efectiva davant de situacions de violència domèstica. La societat va comprendre que la denúncia sense protecció és insuficient, i que les institucions han de ser responsables de la seguretat dels més vulnerables.
Tots tenim alguna Sandra a prop: en l'escola, en la plaça, en un grup de WhatsApp, en casa. I cadascú, des de la seua posició -pare, mare, docent, alumne o legislador- pot decidir si serà part del silenci o part de la solució. El futur no es construïx amb discursos ni minuts de silenci, sinó amb responsabilitat, coratge i lleis que facen justÃcia.
Després d'Ana Orantes, Espanya prengué consciència i, tot i que per desgrà cia la xacra dels assassinats masclistes continua existint, la societat ja no pot permetre's altra Ana Orantes. Per a moltes famÃlies arribem tard, però ja no podem permetre'ns una altra Sandra. Solucions al nostre voltant n'existixen, models com els del Canadà o França, on hi ha establides penes especÃfiques i clares per a l'assetjament escolar, amb responsabilitat directa dels centres i sancions efectives per a garantir que cap menor torne a vore el suïcidi com la seua única eixida.
