Malgrat que vivim en un estat no confessional,
és comú que els territoris tinguen vigent algun patronatge que els identifique.
Són personatges que sobrepassen el valor espiritual per constituir un element
propi de la tradició o fins i tot de la mitologia dels pobles. A València el
primer patró del Regne fou Sant Jordi. Tanmateix la força aclaparadora de
Vicent Ferrer va fer que este passara a ser-ho. Poques personalitats
històriques com l'esmentat Ferrer tenen tant de valor mitològic. Les narracions
dels seus miracles i les gestes que va fer en cada racó valencià continuen
vives. Al Camp de Morvedre, per exemple, roman viu el record de la visita del
sant a Algímia d'Alfara i és festejat especialment.
La festivitat de sant Vicent es va
fixar el 5 d'abril, quan fou canonitzat el 1458. El 1594 es passà al dilluns
següent al segon diumenge de pasqua. Així no sols es va evitar que poguera
caure dins la Setmana Santa sinó que a més va consolidar la huitena pasquera en
les terres valencianes. Amb Sant Vicent, per tant, acaben les festes de pasqua.
És el darrer dia de mona i també quan tradicionalment se celebrava el dia de
combregar de malalts. És veritat que al Cap i Casal té especial vigència però
també resulta cert que sobreviu popularment a la Comunitat, malgrat la poca
sensibilitat de les autoritats autonòmiques per consolidar-la oficialment.
És un problema la seua celebració
perquè els valencians i les valencianes mai no saben si han de celebrar-la.
Depén on visquen i de les autoritats municipals de cada lloc per
oficialitzar-la. És injust que un personatge preeminent històricament (amb els
seus clarobscurs, és clar, però al cap i a la fi destacat) siga discutible en el
calendari laboral, quan altres festes amb menys vigència no són dies feiners.
Les autoritats autonòmiques haurien de buscar una solució per incloure'l dins
les festivitats de la Comunitat. Fem que allò que es viu al carrer en forma de
tradició i celebració siga real. En definitiva, no deixem que siga "festeta" el
que realment és "festa grossa".