Empar Pablo, Secretà ria de Dones, Igualtat i Coordinació del Dià leg Social de CCOO PV -EPDAHi ha una dada que hauria d'encendre totes les alarmes: una part creixent de la joventut, segons el CIS, no només desconfia de la democrà cia, sinó que també assumeix amb normalitat discursos obertament antifeministes. No és un fenomen marginal ni passatger. És l'expressió d'un moment polÃtic en què el malestar social està sent redirigit cap a una de les conquestes més importants de les darreres dècades: els drets de les dones.
Des d'una mirada pròxima al sindicalisme de classe i a l'esquerra transformadora, aquest gir no es pot banalitzar. No estem davant d'una simple "reacció generacional", sinó d'una ofensiva ideològica molt ben articulada. Davant la precarietat, la incertesa i la manca d'expectatives, determinats actors polÃtics i medià tics han trobat un relat fà cil: assenyalar el feminisme com a culpable. És un mecanisme conegut -buscar caps de turc-, però profundament perillós.
El que està en joc no és només el debat d'idees, sinó un possible retrocés real en drets. Quan es qüestionen les polÃtiques d'igualtat, quan es banalitza la violència masclista o quan es presenta el feminisme com un privilegi i no com una eina de justÃcia, s'estan erosionant les bases mateixes de la democrà cia. Perquè una democrà cia que tolera la desigualtat estructural entre homes i dones és, senzillament, una democrà cia incompleta.
Cal dir-ho clar: el feminisme no és el problema. El problema és un model econòmic i social que genera frustració i desigualtat, i que després permet que aquesta frustració es transforme en rebuig cap als avanços en drets. En lloc d'assenyalar les causes reals -precarietat laboral, dificultat d'accés a l'habitatge, debilitament dels serveis públics-, es construeix un relat que enfronta joves amb joves, homes amb dones, cosa que trenca la possibilitat d'una resposta col·lectiva.
Aquesta estratègia no és innocent. Divideix les classes populars i debilita qualsevol projecte transformador. I acà és on l'esquerra, i especialment el sindicalisme, tenen una responsabilitat ineludible: no només defensar els drets laborals, sinó també combatre activament el discurs antifeminista en tots els espais, des dels centres de treball fins a les xarxes socials.
Perquè el feminisme no és una agenda sectorial, és una proposta de transformació profunda. Parla de repartir el temps, la riquesa i el poder; de posar les cures al centre; de construir relacions més justes i societats més democrà tiques. Atacar el feminisme és, en realitat, atacar qualsevol possibilitat de democrà cia real.
La resposta, per tant, no pot ser tÃmida. Cal més feminisme, no menys. Més polÃtiques d'igualtat, més educació en valors democrà tics, més implicació dels homes en la lluita contra el masclisme. I cal fer-ho connectant aquesta lluita amb les condicions materials de vida: no hi haurà igualtat efectiva sense treball digne, ni tampoc hi haurà justÃcia social sense igualtat de gènere.
Però hi ha una altra condició imprescindible: la unitat. La fragmentació de l'esquerra només facilita l'avanç dels discursos reaccionaris. Davant una ofensiva que és global i coordinada, la resposta ha de ser també col·lectiva i cohesionada.
Per això, hui, la defensa de la democrà cia passa necessà riament per dues coses: reforçar la unitat de l'esquerra social, polÃtica i sindical, i situar el feminisme al centre del projecte. No com un complement, sinó com una brúixola.
Perquè si el malestar social es converteix en atac als drets de les dones, el que està en risc no és només la igualtat, sinó la qualitat mateixa de la nostra democrà cia. I això no és una batalla sectorial: és una batalla de tots i totes.
Secretà ria de Dones, Igualtat i Coordinació del Dià leg Social de CCOO PV
