Albert Llueca. -EPDASomriu, que arriba el canvi. Així ens ho van prometre, amb cartells lluents, amb frases buides i amb un president que somreia com si estiguera venent-nos una assegurança de vida. Però el que ha arribat no és cap canvi, és una dimissió. Una fugida. Una retirada en fals. Carlos Mazón ha dimitit, i no per dignitat, sinó per la gestió nefasta de la DANA. Perquè quan el territori s'ofega, ell estava més pendent de les càmeres que de les persones. I ara, després de les imatges del funeral d'estat, on la pompa ha pesat més que la responsabilitat, ens deixen amb un interrogant: i ara?
Ara, el Partit Popular, en lloc de convocar eleccions, decideix que el canvi el gestionaran entre bambolines. Que el substitut no el triarà el poble, sinó els que han estat aplaudint cada error. Feijóo, que ha vingut a fer de padrí, i María José Català, que somriu com si ja tinguera el bastó de comandament. I Mompó, el gran mentider, que apareix en cada roda de premsa com si la veritat fora una opinió. Tots ells, còmplices d'un govern que ha preferit la propaganda a la gestió. I ara, amb Mazón fora, es reparteixen el poder com si fora un pastís.
Somriu, que arriba el canvi. Però quin canvi? El que decideix Vox? El que es pacta en despatxos tancats? El que es cuina entre sigles i interessos? Perquè si el futur del govern depén de Vox, no estem parlant de canvi, sinó de retrocés. D'un pas enrere en drets, en llibertats, en convivència. D'un govern que es pot convertir en una caricatura de si mateix, amb discursos d'odi i polítiques de confrontació.
La gestió de la DANA ha sigut la gota que ha fet vessar el got. Però el got ja estava ple. Ple de despropòsits, de silencis, de decisions erràtiques. I el funeral d'estat, amb tota la seua escenografia, ha sigut la imatge perfecta d'un govern que viu de l'aparença. Que prefereix el protocol a la proximitat. Que confon el lideratge amb la presència.
I ara, en lloc de donar la veu al poble, ens diuen que ja ho arreglen ells. Que no cal votar. Que la democràcia pot esperar. Que el canvi el decidiran els que han estat callant, assentint, recolzant. Els que han fet de la política un joc de fidelitats. Els que han convertit el Consell en una sala d'espera per a ambicions personals.
Però no ens enganyem. El canvi que arriba no és cap renovació. És una successió pactada. És una operació de maquillatge. És una manera de perpetuar el que ja hi havia, però amb una cara nova. I això no és regeneració. És continuïtat. És immobilisme. És por al poble.
I no, no valen les excuses. No val dir que la llei ho permet. Que és legal. Perquè una cosa és la legalitat, i una altra la legitimitat. I el que està passant és profundament il·legítim. És una falta de respecte. És una mostra de menyspreu cap a la ciutadania.
A més, cal preguntar-se: qui triarà el substitut? Els mateixos que han estat còmplices de la gestió de Mazón? Els que han callat davant les seues decisions? Els que han aplaudit cada pas, cada decret, cada ocurrència? Doncs sí. Seran ells. Els còmplices. Els que han estat sempre darrere, però mai davant. Els que ara eixiran a la llum, no per voluntat popular, sinó per designació interna.
I això ens hauria de preocupar. Perquè si el canvi no ve de les urnes, no és un canvi. És una maniobra. És una operació de maquillatge. És una manera de perpetuar el que ja hi havia, però amb una cara nova. I això no és regeneració. És continuïtat. És immobilisme. És por al poble.
Però clar, tot això es fa amb un somriure. Amb bones paraules. Amb discursos buits. Amb apel·lacions a la responsabilitat, a l'estabilitat, a la governabilitat. Com si la democràcia fora un problema. Com si votar fora un risc. Com si escoltar la gent fora una extravagància.
I mentrestant, nosaltres, la ciutadania, ens quedem mirant. Amb cara de sorpresa. Amb indignació. Amb frustració. Amb la sensació que ens han tornat a prendre el pèl. Que ens han tornat a deixar fora. Que el canvi ens ha passat per damunt, però no ens ha inclòs.
Però no hem de callar. No hem de resignar-nos. No hem de acceptar que el poder es gestione com si fóra una empresa familiar. Hem de exigir eleccions. Hem de reclamar la paraula. Hem de recordar que la democràcia no és només votar cada quatre anys, sinó participar, decidir, influir.
I sí, podem fer-ho amb un somriure. Però no un somriure còmplice. No un somriure resignat. Sinó un somriure rebel. Un somriure que diga: "No ens enganyeu". Un somriure que siga una trencadissa. Una denúncia. Una afirmació de dignitat.
Perquè el canvi real no arriba amb cartells. No arriba amb eslògans. No arriba amb pactes entre despatxos. El canvi real arriba quan la gent parla. Quan la gent vota. Quan la gent decideix. I això, ara mateix, ens ho han negat.
Així que sí, somriu. Però somriu amb ràbia. Somriu amb consciència. Somriu sabent que el canvi que ens han promés no és el que ens han donat. Somriu sabent que el poder, si no es guanya amb vots, no és poder legítim. Somriu sabent que la democràcia no és un decorat, sinó una exigència.
I recorda: el canvi no arriba si no el portes tu. El canvi no arriba si no el reclames. El canvi no arriba si no el votes. El canvi no arriba si no el defenses. El canvi no arriba si no el somies.
Perquè el somriure que ens van vendre era fals. Però el somriure que podem construir és real. És nostre. És col·lectiu. És democràtic.
Somriu, que arriba el canvi. Però que siga de veritat.
