Lluís Mesa.El dia havia sigut llarg. Tocava acabar el suplement de Nadal. Els seus companys ja no hi eren. Unes planes de gran bellesa parlaven de com la comarca festejava feliçment les festes. Mostrava el millor de cada poble. No contava les penes ni les tragèdies personals. Empar estava cansada de tant d'escriure'n. Tots els anys era el mateix. No tenia cap inquietud personal en eixe tema. Sortosament estava tancant. Va apagar l'aire condicionat i là ràdio. Mentrimentres una emissora de la localitat narrava que tots es reunien en les cases i al sendemà les famílies prepararien el popular putxero. Tampoc la locutora esmentava la solitud d'algunes veïnes i alguns veïns en eixos dies, ni la tristor per no tindre prop les persones estimades. Va eixir al portal. No tenia pressa per tornar a sa casa de Benavites. La família era de Jaen. Enguany no havia pogut desplaçar-se cap allí. Estava sola. El cotxe el tenia aparcat en un carrer. Fins allí es desplaçà caminant. Va vore una cafeteria oberta. Com que no tenia pressa i feia fred, va decidir d'entrar. Demanà una cervesa. El cambrer, per ser la nit que era, li va regalar una tapa. Ella es va quedar mirant la televisió local. La locutora acabava el noticiari. Deia que la comarca es vestia de pau, solidaritat i felicitat. A Empar li sonava tot utòpic. Potser tant com el que havia escrit en el suplement. La diferència és que ara, escoltant-ho a una altra periodista, comprenia que a voltes les paraules escrites o pronunciades estan buides, Ells que escampen felicitat als oients i lectors són els que a vegades es troben més a soles.
En un altre lloc, Àngela tancava la porta de l'estudi. Era el primer any de separada. Els tres fills passarien la nit amb el pare. Estava sola a la casa d'Alfara. S'havia d'acostumar a eixa situació però no sabia encara què fer. Passà casualment per davant de la cafeteria on estava Empar. En vore-la, va decidir-se a entrar i saludar-la. Havien estudiat juntes la carrera. Se n'alegrà. Feia un moment la mirava-la en la pantalla i ara la tenia en directe. Establiren una conversa extensa. Es contaren anècdotes de la faena. Arribà un moment que sols els quedava xarrar de la situació personal. Totes dos esmentaren que eixa nit no seria meravellosa. Després d'haver escampat tanta felicitat per a tots i totes, es trobaven buides i solitàries. Havien donat moltes lliçons perquè la gent celebrara un bon Nadal i ara no sabien elles com festejar-lo. Es miraren i començaren a riure's. De sobte, es va fer el silenci en uns segons. Es miraren tristes a la cara. De seguida, Àngela trencà el moment. Digué de sopar juntes. La resposta fou sí. Aleshores isqueren del bar i es dirigiren a un supermercat que quasi estava tancant. Compraren una miqueta de tot. La cara els va canviar mentre triaven entre els prestatges quina carn agafar o què necessitaven per a omplir llesquetes de pa.
En arribar a la caixa, trobaren a Aitana. Empar l'havia sentida, no fa res, per la ràdio, quan redactava el suplement nadalenc. Li preguntaren si anava a sopar amb la família. Va dir que no. Vivia amb la mare al Port de Sagunt i no tenia germans. Feia un mes havia faltat. Estes anaven a ser unes primeres festes en soledat. Li proposaren d'anar amb elles a sopar. Va acceptar de seguida i apuntà de fer-ho a sa casa. A les nou de la nit hi arribaren. Immediatament decoraren el saló.
En tan sols una hora, aquell espai es va transformar. També les cares de les tres periodistes. Comprovaren que el Nadal no sols està per a contar-lo sinó per a viure'l. Entengueren que este no ha de ser sofisticat ni perfecte per a fer-se real. Aplega realment quan les persones, espontàniament i sense pensar-ho, es reunixen. Eixa nit no sols va arribar a la comarca sinó a qui fa premsa, escampa la veu per les ones o mostra la seua imatge. El Nadal es va fer per a tots i totes, també per a elles.
