Este sitio web utiliza cookies, además de servir para obtener datos estadísticos de la navegación de sus
usuarios y mejorar su experiencia de como usuario. Si continúas navegando, consideramos que aceptas su
uso.
Puedes cambiar la configuración u obtener más información en nuestra política de cookies pulsando aquí.
Viure en un poble facilita la calor humana, i les
relacions, la conversa. Quasi tots ens coneixem i ens
saludem quan anem pel carrer. És un ritual agradable i gratificant.
També és veritat que el fet d’haver treballat al poble
en l’ensenyament durant molts anys implica que molta més gent et coneix i et
saluda. Normalment són alumnes que per una altra banda ja no reconeixes,
algunes vegades et sonen i prou, però ells a tu sí, de manera que contínuament
m’entropesse, en les meues eixides matutines, amb alguns d’ells, situació que
per a mi constitueix un motiu d’alegria. Aleshores jo els
pregunte com els hi va, què fan, on treballen... Fins ara tots m’han contat la seua activitat, la seua
lluita diària per portar a casa un salari que sustente la vida familiar... Ha
sigut així fins fa poc.
Però ja mai més preguntaré a qualsevol antic alumne
quina és la seua activitat, perquè, després del que em va succeir l’altre dia,
em vaig deprimir tant que em trencà el cor.
Em vaig trobar amb dues antigues alumnes, una havia
acabat ADE i Dret més un màster en gestió tributària... que li ha costat tota
una pasta, i té a més amplis coneixements d’anglès, Erasmus, etc. No troba cap
treball, tal sols un contracte de pràctiques (en règim d’explotació) pel qual
cobra 100 euros mensuals.
–Guanye més netejant l’escala de la finca on visc– em
diu.
L’altra ha acabat recentment el grau en odontologia,
tampoc troba res. “Les clíniques odontològiques estan saturades” –em diu.
Com que la joventut és poc rancorosa, i mentre m’ho anaven
contant, encara els eixia un somriure irònic i resignat.
El meu nivell d’indignació anava accelerant-se per
moments a unes cotes que mai haguera pogut imaginar, encara que jo intentava
dissimular-ho. Això sí, les dues estan pensant a emigrar al Regne Unit a treballar
“en el que siga”.
Quin sarcasme –pensava mentre tornava a casa– emigraran com tants
altres. Els països europeus es beneficiaran d’uns estudis que sols nosaltres
hem pagat. No n’hi ha dret, em dic indignada. No queda un altra eixida? O no
volen?
La millor gent del país, la que sap idiomes, la que està formada, ha
viatjat, i té tota l’empenta de la joventut i l’energia, no té eixida. Se’n
va. Crec que ells tenen la sensació que els país els tira, que ningú els vol.
Mentrestant una rècua de corruptes i lladres campen alegrement i no
passa res. Eixos no se’n van. Ningú els tira.
Arribe a casa molt trista. Que poca visió de futur tenen els governants
–em dic a mi mateixa–. No n’hi ha dret. Hauríem de rebel·lar-nos.