Visca Aldaia i els seus Barris!

Vaig nàixer al carrer Manises. Ma mare, una nouvinguda de l'Andalusia profunda, nascuda en algun indret entre la serra de Cazorla i Villacarrillo, va emprendre camí als dèsset anys cap a terres valencianes per a dibuixar un futur. Juntament amb quatre de les seus germanes, va assentar-se a terres de l’extraradi del cap i casal, municipis que començaven a créixer exponencialment degut a l’arribada de nouvinguts de Castella i Andalusia principalment. Van triar Aldaia per una qüestió de funcionalitat, ja que dels pobles de l’horta va ser-ne un dels que més prompte van començar el procés d’industrialització. La fàbrica de Danone va ser el punt de partida en un inici laboral i la matriu per articular tota una vida lligada a un municipi.

A finals dels anys noranta, quan encara no havia ni començat el col·legi, ma mare i jo vam anar a viure al carrer la Pedrota, un cresol de cultures i un espai en creixement el qual no estava absent de contradiccions. 

El període escolar el vaig realitzar a cavall entre l’escoleta Mafalda i el meu estimat Platero Y Yo; allí vaig crear un dels meus màxims tresors, vaig triar a la meua segona família, els meus amics, sobre els quals a hores d’ara continue amb la sensació que els dec tot el que soc. Finalment, en època de pubertat creuava dos voltes al dia tot el municipi per tal d’anar al Salvador Gadea.

De la Pedrota vaig passar a la plaça d’Europa i d’ací al carrer Andreu Alfaro. En aquest indret vaig començar una nova vida amb la meua parella i és on vaig ser pare; la maduresa em va vindre de cop però plena d’amor, amb una família de la qual aprenc cada dia el sentit de la vida. De la zona de Corts Valencianes vam tornar a la Farola i d’ahí al centre històric, carrer Sant Pasqual. Un viatge que m’ha dut a conèixer de primera mà cada racó del meu estimat poble.

De fa quatre anys tinc el plaer de servir als meus conciutadans des de l’Ajuntament, un goig i un luxe que tanca un procés de deute, de servei cap al meu poble que m’ho ha donat tot. Cada centímetre teu, el teu olor, per uns tan odiat, per mi gessamí, el teu tarannà ‘dotor’, les teues quimeres que tant m’encisen i m’enutgen al mateix temps; tot en sí, em fa sentir que t’estime. Gràcies Aldaia, sempre estaré ben orgullós de dir que ViscaAldaia!