L'Acadèmia Valenciana de la Llengua i la Real Acadèmia de Cultura Valenciana han signat l'acord. S’accepte o no,
la pax valentina és un fet. El
conflicte identitari entre valencians ha segut superat i està totalment
desfassat i mort. La valenciana és una societat que es sentix orgullosa de
ser-ho, i il.lusionada en les oportunitats de futur que depenen d’ella. I ja toca
soterrar batalletes passades que han hipotecat la nostra consolidació com a
poble vertebrat, i que a dia de hui a soles interessen a uns pocs que volem
mantindre la capelleta per a continuar vivint a costa del conflicte.
Una altra volta
no, per favor. Al llarg d’estes últimes dècades, els grupúscles incendiaris del
valencianisme tricolor han intentat boicotejar qualsevol intentona d’acostament
entre les combatives vores del riu valencianistes, separades per una mateixa
llengua, el valencià. Més o menys grandilocuents, juntant quatre gats o
convocant manifestacions, sempre intentant tombar els incipients i menuts
avanços cap a la concòrdia lingüística que s’anaven donant. I a l’altre costat,
al sector quatribarrat, la seua ortodòxia més furibunda col.laborava al
desgavell generalitzat primant telúriques nomenclatures i composicions
geogràfiques estratosfèriques.
No podem assistir
inmòbils, aquells que durant tan de temps hem treballat per la conciliació i
hem apostat per un organisme valencià i per a valencians com l’actual Acadèmia
Valenciana de la Llengua, a les perorates suïcides contràries al present i el
futur de dita institució de la nostra Generalitat Valenciana. Al Partit Popular no li ha de fer por la qüestió de la llengua, encara què
altres continuen reincidint en l’aprofitament i la utilització polèmica d’este
tema. Eixa prevenció podria tindre sentit fa dècades, però ara, amb els canvis
socials protagonitzats, assumint la tradició i la genuïtat del valencià i
l'assumpció d'una via lingüística autònoma, eixa prevenció està fora de lloc.
La creació de l'AVL va ser un encert i un acte de justícia perquè molta gent
compromesa ha vist un escenari, un marc i un recurs per a fer una promoció
lingüística valenciana pròpia.
El valencià és la llengua pròpia dels valencians. Per això, justament,
porta el nostre gentilici, per això l’anomenem valencià. El valencià és cosa nostra, patrimoni nostre. Un
patrimoni entranyable, la llengua que ens vincula al nostre passat i que volem
transmetre als nostres fills. El valencià és, per al conjunt de la nostra
societat, una riquesa cultural extraordinària (pocs pobles i poques llengües poden
enorgullir-se d’una herència literària com la que ens han deixat escriptors
valencians de totes les èpoques); una riquesa que, a més, ens ajuda a
identificar-nos com a poble, com un poble més dels que componen la història i
el present d’Espanya i d’Europa.
Desgraciadament,
el valencià també pot ser, i de fet és, un problema. Des de fa temps, les
polèmiques sobre el nom i la identitat de la llengua dels valencians esgarren
la nostra societat. La demagògia, el discurs irresponsable que busca la
confrontació al voltant d’esta qüestió, s’ha revelat com la pitjor arma de
destrucció massiva dels vincles socials i identitaris que mantenen la cohesió
del nostre poble. I tot això agreuja el que veritablement és el gran problema
de la nostra llengua: el del seu futur. La nostra responsabilitat com a
ciutadans valencians és desactivar d’una vegada per sempre eixe parany mortal que
és el conflicte al voltant de la identitat i el nom de la llengua valenciana:
un conflicte que ens desestabilitza com a societat, que enterbolix la nostra
democràcia, que posa en perill el futur de la nostra llengua pròpia. I és,
també, responsabilitat nostra assegurar-nos que les pròximes generacions rebran
de les nostres mans una llengua plena de vida i de dignitat.
Comparte la noticia
Categorías de la noticia