Albert Llueca. -EPDAHi ha moments en què una societat ha de mirar-se al mirall i admetre que alguna cosa essencial no està funcionant. És el cas de la nostra sanitat pública, on cada vegada és més evident que el dret a ser atés amb dignitat està quedant subordinat a una gestió deficient i a una falta de planificació que ja no es pot justificar. La campanya IM‑PACIENTS posa damunt la taula una realitat que milers de persones pateixen cada dia: demores desorbitades per a obtenir una cita de Medicina Familiar o Pediatria, molt per damunt de les recomanacions científiques que situen el límit en dos dies. I això es problema de la Conselleria de Sanitat governada pel Partit Popular.
Quan l'accés a l'atenció primària pot tardar set, deu o fins i tot setze dies, no estem davant d'un problema menor, sinó d'una disfunció estructural. La primera línia del sistema sanitari està col·lapsada, i la resposta institucional continua sent insuficient. Les xifres mostren que centenars de centres d'atenció primària superen els terminis recomanats, i això no és fruit d'un accident puntual, sinó de decisions sostingudes en el temps que han deixat la sanitat pública en un estat de vulnerabilitat alarmant.
Encara més greu és el fet que aquestes demores cronificades acaben expulsant les persones cap a les urgències hospitalàries. És el camí inevitable quan la via ordinària no funciona. Però les urgències no estan dissenyades per assumir el que hauria d'atendre l'atenció primària, i aquesta saturació artificial provoca un desgast que afecta tant el personal professional com la ciutadania. Durant els mesos d'estiu, la situació s'agreuja encara més: augment de població, baixes del personal no cobertes i recursos que no creixen al ritme de les necessitats.
A escala local i comarcal, la situació es multiplica: centres amb un sol metge o metgessa, consultoris que es queden literalment buits quan la persona de guàrdia atén una urgència, pobles on les famílies han d'esperar més de nou dies per a pediatria o on les cites d'atenció primària es dilaten fins a dues setmanes. És una realitat que posa en risc la salut i la igualtat d'oportunitats, especialment en municipis menuts que depenen totalment d'un servei que sovint funciona al límit.
Tot açò evidencia que cal un canvi profund. No n'hi ha prou amb anuncis o bones paraules: cal personal suficient, infraestructures adaptades al creixement demogràfic i una gestió que assumisca la sanitat pública com una prioritat absoluta. No es pot continuar normalitzant que cuidar-se siga un acte de paciència infinita.
La ciutadania mereix una atenció pròxima, humana i ràpida. I fins que la sanitat pública no recupere eixos valors essencials, continuarem sent el que este lema denuncia tan bé: im‑pacients.
