L'arribada
del nadal l'ofegava. Eren uns dies on el temor augmentava. Marta ho
aguantava tot però no aconseguia acostumar-se a l'agressivitat
d'eixes festes. Solia escoltar els sons de les escales amb més
força i els tombs en les parets eren majors. Eixa manera d'actuar
feia que li donara temps a tancar les portes de les habitacions dels
xiquets i de clavar-se al llit per fer-se la dormida. Però de poc
aprofitava. Quan entrava, eren tans grans els crits que llançava,
que l'única manera de fer-los callar era alçar-se i que la vera.
S'assentava al sofà i li demanava un got de conyac. Sempre li
semblava que tardava massa, així que era eixe un bon motiu per a
maltractar-la físicament. Així passava dia a dia i més
especialment pel nadal, quan tornava de sopar amb uns altres
empresaris o quedava amb clients per a acomiadar l'any. Sols tenia
certa tranquil·litat el mes de juliol, quan anava amb els xiquets al
xalet que tenien per Estivella. Ell es quedava a la casa del Port
perquè havia de treballar. Ningú podia pensar el que succeïa en
eixa família. El seu company era de tracte agradable per a tots.
Fins i tot semblava una bona persona. A més ella ho callava tot. Ni
tan sols sa mare que vivia a Estivella mai no ho va saber.
El
22 de desembre fou especial. Era la loteria. Un bon motiu perquè
Fran quedara a sopar amb els companys de l'empresa amb l'excusa
de celebrar que els havien tornat els diners del dècim que jugaven.
La nit fou llarga. Esta vegada es quedà adormida, tot i que abans
havia tancat les portes de les habitacions dels xiquets, perquè no
escoltaren l'arribada del pare. Estava molt cansada. Havia netejat
una casa. Era un treball que feia sense que ho sabera el marit. Amb
els diners guanyats, comprava roba als xiquets, quan Fran es negava a
donar-li'ls. Es despertà sobtosament a les cinc del matí. Tingué
un malson. Obria les portes dels dormitoris i veia els cobertors
plens de sang. Els
alçava i trobava davall els fills morts. Li costà uns minuts fer-se
amb la realitat i ser conscient que ho havia somniat. S'alçà
per a beure aigua i comprovar que els xiquets estaven bé. Després
tornà al llit, encara buit perquè Fran no havia tornat. Va
recapacitar. Li venia al cap eixe assenyalador de llibres que li
donaren el 25 de novembre, on posava un telèfon d'ajuda.
Reaccionà, i sense pensar-ho molt, telefonà. Ja no podia seguir
així. Perillava la vida dels seus fills i eixe pensament se li
apoderà fins a ofegar-la. Li va superar tant que, a les cinc i quart
del matí, li havien dit per telèfon com havia de reaccionar. Agafà
una maleta i despertà els fills amb l'excusa que havia de
portar-los a casa de la seua amiga Elena de Petrés. Era el primer
dia sense escola i Marta va posar-los d'excusa que tenia faena de
matí. Baixaren al portal. Elena ja estava en el cotxe. No preguntà
res a Marta, però ho sabia tot sense que li haguera contat res. A
Petrés estigueren fins al 24 de desembre. Els xiquets ho passaren bé
amb la filla d'Elena i no feren cap pregunta.
A
migdia tornaren al pis del Port. No trobaren a faltar que no
estiguera el pare a casa. No solia estar-ho mai. Notaren que sa mare
estava més guapa que mai. No havia estat en la perruqueria ni tan
sols s'havia pintat. No obstant això, la seua expressió tenia una
cara diferent. Fins i tot els feia bromes. Aquella vesprada els tres
isqueren a buscar un sopar especial. En el forn de Bego demanaren uns
pastissets de moniato. En la carnisseria de Francesc compraren per a
l'olla del dia de nadal i també embotit per a torrar en la
barbacoa. Al super de Jose "Peru" triaren una miqueta de marisc.
De tornada a casa, va vore oberta la botiga de Tere i els comprà uns
suèterss per a estrenar-los el dia de nadal. Arribaren a casa entre
rialles. Els xiquets repetien cançons que havien deprés en el
festival de nadal de l'escola. De seguida es posaren a encendre el
carbó de la barbacoa.
Al
cap de pocs minuts tocaren a la porta. Era la seua veïna Creu. Havia
enviudat i tenia dos fills. Li va dir si podrien pujar a sopar amb
ells. Mai no li ho havia preguntat. Potser sabera que Marta s'havia
quedat sola, perquè estava dies sense escoltar crits a la finca. En
un moment ampliaren la taula. Ella va obrir l'embotit i comprovà
que hi havia un paquet més que posava "Bon nadal Marta. Sigues
feliç!". Així que ja tenien menjar per a tots. Mentre Creu obria
el marisc, va vore que hi havia una segona bosseta de gambes que
posava "Marta bon nadal, te'l mereixes". En eixe instant sonà
novament el timbre. Era Imma. Vivia sola a la finca i li va dir de
sopar amb elles. Marta digué que sí, perquè tenien més marisc del
que pensava. Mentrimentres Creu i Imma paraven taula, Marta va mirar
els ingredients de l'olla. També hi havia un paquet inesperat amb
una pilota extraordinària. En el paper estava escrit: "Marta eres
molt gran. Viu la vida. Bon nadal". Quan acabà de llegir-ho, sonà
el mòbil. Era la seua germana Empar. Li va dir que podrien dinar
tota la família el 25 de desembre, perquè feia anys no ho havien
fet. Ella va dir que sí però que l'olla la faria a casa amb la
pilota que li havien regalat. Abans d'assentar-se, va portar els
fills a l'habitació. Volia que es posaren els suèters nou. Hi va
descobrir una bata de mudar per a ella amb un cartell "Ara que eres
feliç, et mereixes estar guapa. Bon nadal Marta"
Després
de tantes sorpreses en el menjar i la presència de tant d'invitat
inesperat, començaren a sopar. Al final tragueren els pastissets de
moniato. En la bossa hi havia torró. Begonya havia escrit "M'alegre
que sigues feliç Marta. Bon nadal". Aquella va ser una nit
especial i diferent a la de molts anys. En eixa casa regnava la
felicitat i en el seu cor també. Havia recuperat el veïnat, les
amistats i la família. Sobretot havia recuperat la seua vida i la
dels seus fills. Aquella nit de nadal va eixir la llum per a Marta i
per a tots aquells que ella estimava.
Eixe
és el final del conte de nadal de Marta. Tant de bo en este 25 de
desembre torne la llum també a moltes cases. El sol naix cada dia,
sols ens hem d'esforçar a mirar-lo. BON NADAL.