Sandra Atienza.La història sol ser pareguda. Amb matissos. Maria caminava pel carrer. Una mà anava endurint-se al voltant d'un puny metàl·lic. El gavinet ben esmolat amb ganes de venjança perquè era seua i només seua. Hora: 16.30 de la vesprada. Marta i Pau encara esperen que sa mare els arreplegue. No anirà. Mai més.
Canvia l'espai, potser el moment o la situació, l'edat, inclús, però darrere d'eixe nom hi ha moltes més històries de moltes més dones, xiques, senyores... D'algunes que s'atreviren a abandonar el maltracte diari i es llançaren a viure una existència d'ordres d'allunyament i amenaces; d'altres que s'acostumaren a conviure amb la por com a companya de llit i no veien eixida a l'agonia de no entendre que l'amor no trenca ossos. Totes i menys són massa.
Ens acostem a una data assenyalada al calendari per tal de demostrar el nostre absolut rebuig a la violència, siga quin siga el seu àmbit i condició, vinga d'on vinga i no importa a qui s'adrece. Però cal fer especial menció a la violència contra les dones que encara pateix una, massa alta, part de la nostra societat. Una societat que ha de deixar de mirar-se el melic per començar a prendre mesures serioses i taxatives que ens ajuden a crear homes i dones iguals, íntegres i plenament lliures.
La visibilitat del 25 de novembre és una bona eina per fer evident que estem davant d'una qüestió amb exigències d'extinció que no han de quedar encaixades dins d'una jornada. Hem de trobar la manera definitiva de crear i enfortir els canals que ens permeten donar eixida a esta malaltia social, i això comença per deixar de perpetuar l'educació sexista, la tolerància davant el menyspreu i les manques de respecte, la connivència amb el maltracte psicològic...
La violència expressada com a forma de submissió i propietarisme no és més que el reflexe d'un carència que comença a molt temprana edat. Davant esta problemàtica hem de ser conscients que la IGUALTAT (real, transversal i entre tots i totes) és l'única eina que ens pot ajudar a crear les condicions que ens permeten posar fi a les conductes violentes dins de l'àmbit domèstic, íntim, privat i, perquè no..? públic. Només trencant les estructures oxidades d'una societat masclista podrem alcançar l'objectiu de transformar la nostra en un lloc on totes les persones comptem.
Ara, és moment de calçar sabates roges i mostrar mans blanques per fer patent que Sagunt està preparada per recórrer este tros de camí que encara ens queda per davant. Canviant llàgrimes per suor.
