La vivenda, qüestió de diners

Per què una vivenda costa un ronyó? L'opinió generalitzada respondrà que és el joc entre l'oferta i demanda. El mateix que defensava Rodrigo Rato, en una famosa expressió que resumeix el saqueig de les caixes d'estalvi: és el mercado, amigo. La conclusió a què jo he arribat és també molt simple: a casa nostra la vivenda costa el que la gent puga pagar. 

Les autoritats han de garantir el dret a l'habitatge. El ben cert és que a pesar d'estar a la Constitució, després de més de 45 anys, l'accés a l'habitatge ha anat de mal en pitjor. Ni la reducció de traves, ni l'alliberament de sòl, ni l'abaixada dels tipus d'interès, no han aconseguit mai reduir el preu de l'habitatge. És més, quan tots tres factors van coincidir als anys dos-mil i en una dècada es construïren milions de vivendes, l'especulació va ser desaforada i els preus van arribar a màxims.

Amb la crisi econòmica després del boom es va moderar l'alça de preus, però les tensions del mercat no han desaparegut mai, només estaven latents. Hui la vivenda s'ha tornat a disparar i augmenten les fórmules que busquen l'obtenció d'importants beneficis: lloguers vacacionals, lloguer d'habitacions i comercialització d'espais inhabitables. L'alça imparable de preus no es frenarà mentre el 40% de les vivendes es compren per a vendre-les a curt termini, és a dir, especular. Els grans fons internacionals que busquen rendiments elevats han fixat la seua mirada en el mercat espanyol de l'habitatge i dinamiten les opcions dels joves qui busquen un habitatge només per a viure. 

Estos creixements desorbitats no existeixen en uns altres països perquè a Espanya no hi ha cap mecanisme que frene la gana voraç de l'especulació. Que no ens enganyen, per abaixar el preu de la vivenda no són vàlides les receptes clàssiques, com ara inundar el mercat amb més producte. És lent i no és eficaç, com s'ha demostrat. Però tampoc no és efectiu limitar el preu per decret, . 

Només hi ha una manera contrastada i amb èxit als països que l'han aplicat: una oferta suficient de pisos públics de lloguer, que enfronte preus raonables als del mercat lliure.

Ací, al País Valencià, la Generalitat ha posat en marxa el Pla Viu, per a construir pisos públics de lloguer, amb el qual els ajuntaments cedeixen el sòl i les empreses privades construeixen a canvi de pisos i de l'explotació del lloguer. De moment, les primeres licitacions s'han quedat desertes, perquè els promotors privats estan acostumats a beneficis i marges molt més elevats.

Si la Generalitat, o l'Estat, no posen diners, i molts, poc o res s'aconseguirà.