Francisco Adán y Albert Llueca. - EPDALa lluita de Pilkington és la lluita de totes i tots, la lluita d'una comarca que duu immersa en reconversions industrials quasi tota una vida, quasi 40 anys, de no saber on estem ni que serà de nosaltres.
Amb una classe obrera profundament fragmentada i dispersa, amb la majoria dels treballadors i treballadores en precari, amb una patronal crescuda i amb els vells partits obrers havent perdut aqueixa condició, els sindicats estan obligats a assumir funcions que van més enllà dels interessos dels seus afiliats i que van també més enllà de concebre els centres de treball com el nucli fonamental de la lluita.
Però estan preparats? L'altre dia feia una reflexió sobre que està lluita actual no té res a vore amb els lluites de Bosal, Galmed i si ens volem remuntar a la del tancament de la FÀBRICA en majúscules. Que ha canviat d'eixa lluita a l'actual? Doncs molt senzill una pandèmia i el creixement de l'individualisme que ha fet que sigma treballadors i treballadores que únicament ens preocupem per el que passe demà sense vore el futur més immediat i ni tan sols el llunyà. La classe obrera confia encara menys en els sindicats però encara menys en la societat actal.
En definitiva, el vell sindicalisme no s'ha anat encara, però el nou no ha arribat. Amb una classe obrera profundament fragmentada i dispersa, amb la majoria dels treballadors i treballadores en precari, amb una patronal crescuda i amb els vells partits obrers havent perdut aqueixa condició, els sindicats estan obligats a assumir funcions que van més enllà dels interessos dels seus afiliats i que van també més enllà de concebre els centres de treball com el nucli fonamental de la lluita. Els sindicats i la lluita sindical, si volen sobreviure, han de mutar a una forma d'organització social que desborde al propi centre de treball com han fet recentment les marees ciutadanes o les Marxes de la Dignitat. L'ocupació ja no és sinònim d'integració i benestar, sinó de precarietat i de pobresa. Per tant, és fonamental que la lluita supere la defensa exclusiva de l'ocupació per a perseguir la consecució del bon viure i de la dignitat en la vida diària.
Francisco Adán
Nuestro Alcalde ha sido nombrado Secretario de Reindustrialización, cargo que acogió con un abrazo a Ximo Puig entre los aplausos del respetable y lo del respetable lo digo pese a que estuviera Su Sanchidad en el cónclave surgiéndome, ipsofacto, la pregunta de si acudió al mismo en el Falcon o por una vez viajó pagándoselo él de su bolsillo.
Los abrazos al igual que los cargos, muchas veces son una carga más que un premio y, aunque no sea planificado como tal a veces es un regalo incómodo.
Sagunto vive un proceso de huida y deslocalización de empresas, por lo menos, de parte de su producción, no se trata de justificar pero la subida de impuestos, la creación de nuevas formas de expoliar a los ciudadanos y empresas, la escasa flexibilidad laboral que se traduce en cierta flexibilidad para despedir pero muy poca en contratar – entre otras cosas porque los costes de contratación son difíciles de sostener por una empresa mediana o pequeña- facilitan la deslocalización o por lo menos, ponen encima de la mesa una serie de razones a las que sujetarse para ello.
España perdió el tren de la industrialización con Fernando VII, desde entonces, hemos ido a remolque de Europa hasta los años 50, 60 y 70 donde, esas industrias que se llevaban en el Siglo XIX en el resto de Europa, empezaron a poblar el espacio español.
Hemos crecido a base de ser deficitarios en todo: en inversión en I+D; en formación de calidad pensando en logar la excelencia y no en pasar de curso y lograr títulos académicos sin esfuerzo; en energía y con superávit en la visión de la vida y la economía consistente en odiar al que más tiene y en expoliarle todo lo que pueda ganar.
En este escenario los abrazos y los cargos de partido pueden ser envenenados porque, siendo el Alcalde, el Secretario de industrialización en una ciudad donde la industria ( por suerte o desgracia) parece dibujar el futuro de Sagunto, condenándolo a ser un pueblo de mano de obra para éstas industrias en lugar de emprendedores, pero es lo que somos.
Su Sánchidad, mediante Ximo Puig, al más puro estilo del nuevo y el viejo socialismo, da abrazos antes de clavar cuchillos, por eso, yo, de Darío, pensaría aquello de "timeo Danaos et dona ferentes".
