Cristina Marqués. - EPDAElla cus en silenci. Ho sap fer. Ho fa bé. L'agulla, el fil i el didal li atorguen les paraules que li han furtat. Va nà ixer als anys 30, al teler del seu futur el tovalló definit d'unes inicials que el temps s'entestava a esborrar. Les inicials d'una dona que brodava l'aixovar quan encara no havia començat a ser dona. Ella que ni tan sols pogué anar a escola i que mai va poder anar en bicicleta perquè no era cosa de dones. Ella, mira en silenci com el temps corre davant seu.
El tam tam contextual reiterava consignes del que s'esperava d'un cos que creixia per a altres. Un cos ensinistrat per a atendre, criar, cuidar i mirar en silenci i servitud. Senzillament, perquè aixà estava disposat al camÃ, el destÃ, el demà : matrimoni, casa, fills. Una per a tots.
I les bastes avançaren, perquè elles; les dones del silenci van ser les mares d'aquelles que van poder estudiar. I del brodat de l'aixovar passaren a fer la vora del pantaló de les filles que mai abans havien imaginat. I ho van fer. En silenci, sense saber massa bé com, però ho volien, ho sentien i aixà ho van fer. I dels solsits van poder reconéixer la fermesa dels fils, amb veu baixeta van acaronar les filles i els van dir: endavant, tu pots.
Elles, les dones nascudes als anys 30, criades en la submissió i el silenci. Van ser les brodadores d'un mantell escrit des del pensament subtil de l'agulla que fila. I algunes van anar al magatzem (era l'època daurada de la taronja); però no tenen pensió. No ens varen presentar, diuen encara, amb rostre d'incomprensió. Altres van romandre a casa; professió de la mare? mestressa de casa. Sus labores i van tirar endavant els fills sovint amb els pares majors i el marit.
Silenci, incomprensió i acció. Perquè elles, les dones, esposes i mares nascudes amb la guerra van permetre que les filles calçaren texans i passaren de la toga als cabells "a lo xico" i estudiaren i anaren en bici i qui podia les enviava a estudiar fora. I elles, sense saber-ho van alçar la veu. I van dir la seua. I ho van fer amb la silenciosa naturalitat que reclama una revolució. La fermesa resilient de les dones que van voler esborrar. I és per elles que el teler del demà brodava possibilitats; oportunitats, espais i estels de futur amb nous perpunts. Un futur que permet alçar la veu d'un empoderament de vegades impostat i poc conscient. Un futur que reclama consciència d'aquell silenci brodat al cor de les qui, van cosir el nosaltres del demà .
