L'Acadèmia de la Llengua, 'esmenada' per la Conselleria

Poc després de l'arribada de Compromís al poder, la Direcció General de Política Lingüística i Gestió del Multilingüisme (DGPLGM) va el·laborar uns 'Criteris Lingüístics de l'Administració de la Generalitat' (1996) que obliguen a polítics i funcionaris del Consell (i no a Les Corts i resta d'institucions de l'autogovern, ni a ajuntaments i universitats) a escriure en valencià d'una determinada manera prou allunyada de la forma habitual de parlar-ne.

Els Criteris són una resolució administrativa emmanada d'una institució de quart nivell (per davall de Consell, Conselleria d'Educació, i Secretaria Autonòmica) que xoca obertament amb la labor normativa i de rang superior de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL, 1998), que és un órgan de primer nivell des de la reforma de 2006 de l'Estatut d'Autonomia (que té categoria de llei orgànica). Les decisions de l'AVL han de ser observades per totes les institucions públiques valencianes. Això inclou la Generalitat sencera (Consell, Corts, sindicatures, Consell Valencià de Cultura, etc).

Però els Criteris -que s'ha distribuït prou més enllà de l'Administració de la Generalitat en un clar afany sustitutiu de l'AVL- contradiuen obertament este mandat. Com ara el Diari Oficial de la Gdneralitat Valenciana (DOGV), cuallat de formes que diferixen de les recomanades per l'AVL. I el principal risc al que els Criteris aboquen els valencians és a l'ús partidista del valencià, perquè segons qui governe hi haurà un model lingüístic amb uns Criteris diferents. Justament allò que pretén evitar l'AVL amb les seues 'recomanacions', que segons l'autor són vistes pels Criteris com a “concesions” als “particularistes”.

La tesi del llibre de Saragossà és que la DGPLGM busca amb els Criteris acostar-se al valencià dels anys huitanta, inspirat en l'adopció del model barceloní per part de Joan Fuster en els seixanta, tot i que l'escriptor de Sueca no parlava com demanava escriure, segons l'autor. Eixe model aliè va ser superat per mandat de Les Corts amb la creació de l'AVL, que té per objectiu fonamental oficialitzar les formes genuïnes, pròpies del valencià viu, i donar-les preeminència front la forma d'escriure del català oriental, encara que dins d'un mateix “sistema lingüístic”. És a dir, l'AVL busca “adequar la normativa a les formes dels parlars valencians”.

Dos modalitats de valencià: el parlat i l'escrit

En 'El valencianisme lingüístic. Una contribució per a conéixer-lo' (Àrbena, València 2018, Saragossà aporta una dada prou interessant: el 80% dels valencians no canvia la llengua que ha après dels pares, dels amics o dels carrers valencians a l'hora de parlar en públic i es torna impermeable al valencià escrit, inspirat per l'elitisme i l'essencialisme.

L'autor constata que, davant la marginació social del valencià, els Criteris no promouen la identificació, la confiança i l'afecte necessàries per afavorir l'ús de la llengua en la comunicació pública. Més al contrari, busquen incorreccions, eliminen les particularitats, alteren l'idioma per a crear divergències que no tocan amb el castellà (tots dos són derivats del llatí), fan desconfiar dels parlants, i fan vore que el valencià és una llengua difícil en presentant irregularitats com a regularitats. Com a resultat de tot això, creen inseguretat en els parlants per la por a fer-ho malament, i, per descomptat, fan crèixer la por a escriure en valencià. I aixina, davant el dubte, els valencians quan poden opten per l'ús del castellà.

Front a l'intent dels Criteris, Saragossà advoca per acostar el valencià escrit, cult, clàssic, a la forma de parlar dels valencians (considerada pels essencialistes com a baixa i dialectal), i no a la forma de parlar dels catalans, plena de formes arcaiques i literàries que no formen part del 'valencià viu'.

En resum, i sense negar la 'unitat de la llengua', el filòleg de Silla es mostra contrari a la seua uniformització amb forma de 'valencià de plàstic', segons expressió presa de Vicent Garcia Perales.

L'origen del conflicte: les tesis de Joan Fuster i Manuel Sanchis Guarner

Saragossà, ajudat per l'autor de l'epíleg del llibre, Francesc Blanc, enfonta les postures dels dos preeminents lingüistes valencians, i proclama el triomf de les propostes de Fuster, al menys en temps anteriors a la creació de l'AVL.

Blanc recorda la polèmica entre Sanchis Guarner i Fuster sobre el model literari per als valencians. El primer argumenta que “a València no podem escruire una llengua que la gent rebutge per trobar-la massa diferent de la que parla”. El segon contesta que no “m'entusiasmen les 'varietats dins la llengua': ni, menys encara, crec en la necessitat de tenir, o sostenir, els valencians, un accent regional dins la literatura catalana”.

Resulta curiós llegir que per a Blanc (professor jubilat d'institut Altafulla del Camp de Tarragona) “l'essencialisme que renuncia a la llengua popular tradicional imposa a la societat diglòssia interna i fomenta l'autoodi lingüístic”. I més encara que Saragossà haja triat un altre català filòleg per al pròleg. Jordi Manent (subdirector de la Revista de Catalunya) reconeix que als catalans els costà acceptar l'existència d'un co-estàndard valencià, i especialment la creació de l'AVL perquè suposava que l'IEC ja no podria uniformitzar.

Antecedents eloqüents

En 1996 el Bloc Nacionalista Valencià (BNV, embrió nacionalista de l'actual Compromís) decidix canviar de objectiu polític bàssic, vistos els minsos resultats electorals collits fins a llavors: abandona el concepte de 'Païssos Catalans' (encara que als seus estatuts n'apareix encara una referència confusa) i se passa al de 'Nació Valenciana'. Això supossa també un canvi de model lingüístic. El Bloc passaria per tant a estar a favor de la creació de l'AVL. No aixina el que Saragossà anomena valencianisme “unitariste”, conegut per 'blaverisme'.

En 2007 es varen publicar uns Criteris Lingüístics del Bloc, els quals varen ser contestats críticament per tres lingüistes afiliats, Abelard Saragossà, Brauli Montoya i Manuel Sifre, professors de les universitats de València, Alacant i Castelló respectivament, amb poc d'èxit quant a la llínea oficial que els Criteris marcaven tot i no haver sigut sotmesos a les aprovacions formals que calia esperar.

Els tres lingüistes es mostraven a favor de “el valencià que coneixem tots” i no de l'ús de determinades formes antigues que ni tan sols el diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC, entitat normativa per a Catalunya i Balears) contempla. Saragossà aprecia en el llibre 'El valencianisme lingüístic' la mateixa ideologia que en els Criteris de 2016. i afexix que “hi han persones que, en el 2007, estaven en la Comissió Nacional de Política Lingüística del Bloc; i, en el 2016, estaven en la DGPLGM de la Conselleria d'Educació”.

Silencis aclaparadors

La tàctica emprada per la DGPLGM davant les correcions demanades per l'AVL ha sigut la d'asumir un parell de poca importància, i obviar una dotzena de més grans. Amb esta fòrmula no ha dubtat en modificar la presentació de la segona edició fent creure que s'han atés les recomanacions de l'AVL, que no han introduït. D'esta forma s'acaba transformant l'oposició de l'AVL en adhesió, amb el silenci posterior de l'Acadèmia que ha impulsat Saragossà a escriure l'oportú llibre-denúncia.