El passat 30 de març es van complir 48 anys del decret pontifici a través del qual el papa Pau VI confirmà el patronatge popular sobre la ciutat d’Alzira de la Mare de Déu del Lluch. Fent bona la proposta del llavors arquebisbe de la diòcesi, l’ara venerable José María García Lahiguera (en procés de beatificació), que ho va sol·licitar perquè així li ho van demanar famílies religioses, diferents associacions de fidels, entitats, magistrats civils i autoritats eclesiàstiques, la Sagrada Congregació per als Sagraments i el Culte Diví, autoritat del Vaticà competent en la matèria encarregada de promoure, regular i vigilar la litúrgia i els sagraments, va determinar que la imatge de la “Moreneta” (apel·latiu afectuós amb el qual les filles i els fills d’Alzira coneixen a la Mare de Déu del Lluch), que des de la Muntanyeta del Salvador protegia des d’antic als habitants de la capital de la Ribera del Xúquer, poguera rebre a partir d’eixa data i a perpetuïtat piadós culte com a patrona de la ciutat amb tots els drets i els privilegis corresponents. Ben aviat, per tant, la ciutat celebrarà les Bodes d’Or d’un esdeveniment importantíssim en la història de la religiositat mariana local, efemèrides que s’haurà de rememorar com cal i per al qual de segur que la Reial Confraria de la Mare de Déu es posarà a treballar prompte.
El patronatge popular de la “Moreneta” sobre Alzira ve de lluny. Eixe patronatge ja es cita l’any 1835 en un document que es localitza a l’Arxiu Municipal i s’associa al de Sant Bernat, màrtir (les germanes Maria i Gràcia no ho eren). Va ser amb motiu de la pesta de 1834 quan la Mare de Déu va ser aclamada com a protectora pels nostres avantpassats que a l’any següent, en agraïment, van obsequiar als dos patrons (duent la imatge de Sant Bernat des del seu convent dels trinitaris, i baixant a la “Moreneta” des de l’ermita del Salvador, on es venerava, a la vila) amb una festa d’acció de gràcies. Però és que, a més, coneixem notícies i documents dels anys 1887 i 1891, per citar sols uns exemples, que així ho testifiquen.
Ningú a la ciutat havia qüestionat mai el patronatge popular de la “Moreneta” però, a partir de 1955, després d’haver-se constituit feia poc, una germandat de cavallers que tenia per titular la imatge mariana pròpia d’un antic monestir alzireny, esclatà la polèmica. El litigi s’intentà resoldre eixe mateix any quan els rectors de la totalitat de les parròquies alzirenyes, els caps dels diferents moviments parroquialas i els representants del poble fidel demanaren a l’arquebisbe Olaechea que impetrara del papa Pius XII la gràcia del patronatge de la Moreneta sobre la ciutat. Però no va ser possible en polititzar-se l’assumpte.
Van haver de transcòrrer més de dos dècades per tal que es resolguera el conflicte. Entre 1975 i 1977 un cúmul de circumstàncies (incloses també les polítiques) afavoriren el que demanava la confraria de la “Moreneta”, que en 1966 havia aconseguit la coronació canònica de la seua titular, en 1968 erigit, a través de la Colònia Alzirenya en Valéncia, una capella amb la seua imatge juntament amb la dels Sans Patrons en la catedral metropolitana, i el que la confraria va assolir una gran consideració en l’estament eclesiàstic gràcies a patrocinar a través de l’emissora local de la SER un programa religiós matinal que era molt seguit en tota la província. Això, unit a una crisi en l’altra confraria aspirant al “patronatge” determinà, sens dubte, el rumb dels esdeveniments.
El 27 de febrer de 1978 l’arquebisbe de Valéncia va traslladar a Roma l’expedient demanant el patronatge canònic de la Mare de Déu del Lluch. El signaren els rectors de les sis parròquies de la localitat, els caps de totes les congregacions religioses establides en la ciutat i persones i instituccions rellevants.
El fet que la “Moreneta” centrava virtualment la devoció de les filles i els fills d’Alzira, que vinculava a totes i cadascuna de les parròquies alzirenyes i que era molt popular, determinà, sens dubte, la decissió adoptada. La Mare de Déu del Lluch, aclamada pels nostres avantpassats com a patrona popular esdevenia oficialment en patrona canònica.
Quedava patent així que les devocions, en ser sentiments, no es poden imposar i que una devoció arrelada no podia ser substituïda. I és que per a estimar, cal conéixer.
D’ací a no res caldrà recordar eixe important passatge de la nostra història contemporània i als qui d’alguna manera van ser els seus artífexs i protagonistes principals: José Palacios Boquera, Joaquín Nadal Steinfelder, Camilo Dolz Enguix, José María García Lahiguera i Pau VIé.
Prompte farà 50 anys.