“Aquesta vella vall que ara veig verda”. Resulta prou senzill imaginar un escriptor de renom, amb un gust exquisit per les coses senzilles, com així ho expressà a la seua obra, gaudint de les meravelloses vistes del pati de sa casa. Resulta prou senzill imaginar-lo transmetent eixes sensacions al paper, per tal de fer partícip als seus lectors d’allò del que ell estimava: la Drova.
Per a tots aquells amants de la natura, la Drova, ben a prop de Barx, situada entre el Montdúver i el Buixcarró i espai dedicat tradicionalment a la ramaderia i agricultura, és un escenari encisador, que atrau i que et convida a endinsar-se en els seus paisatges, modestos i tranquils en comparació a altres indrets, però captivadors per alguna qüestió misteriosa. Tal vegada això és el que li ocorregué a Josep Piera, escriptor prestigiós, tal vegada un dels més importants de la història recent, que ens ha deixat físicament, però que ens ha transmés un legat literari que el pas del temps aconseguirà augmentar encara més el seu valor. La seua estima cap a la Drova hi era present molt a sovint, de manera que el Cingle Verd, la seua muntanya mítica, és el títol d’una de les seues obres. No és gens estrany quan un poeta té unes vistes així, cap al pati de sa casa.
“Aquesta vella vall feta de somnis”. La Drova era el seu cau, un lloc deliciós allunyat del món accelerat que s’hi troba a pocs kilòmetres. Piera, des d’allí, tractà una temàtica molt diversa i que li valgué el reconeixement dels lectors, premis i traduccions de les seues obres a diferents idiomes, però, també, d’altra molt més quotidiana, tal vegada més propera a la gent. La gastronomia, manifestada en la paella com a menjar feliç i de la que en parla en un dels seus llibres, i el valencià, llengua que utilitzà per transmetre eixos pensaments, en són dos exemples. Situacions modestes, quotidianes, que ens envolten, però que difícilment ens aturem per posar-les en valor: natura, menjar i llengua. Piera si que escrigué d’elles tot mirant-les des del prisma del que sap extraure’n l’essència.
“Aquesta que rebrota riallera/després de les tempestes i la pluja”. Resulta interessant com el paisatge i la natura obrin l’esperit del qui la contempla per plasmar negre sobre blanc emocions, vivències, reflexions i una mirada diferent a la resta. En eixe sentit, Piera, premi d'Honor de les Lletres Catalanes entre d’altres guardons, coincideix amb un altre gran escriptor, Francesc Brines, premi Cervantes, i que també convertí el pati de sa casa a la finca d’Elca d’Oliva en la seua font d’inspiració. La natura, de nou.
En aquestos moments en què la mà de l’home canvia tant el paisatge i on les construccions guanyen la partida a la natura, en un lloc com la Drova que sembla en creixent amenaça per ser un dels darrers reductes naturals, cal tindre ben present les paraules de Piera: “No la toqueu, si no és per a estimar-la”