Les amistats, a diferència de la família, es trien i normalment es cuiden i es mantenen, encara que també hi han que s’aprofiten o se perden. En ocasions es comparteixen grans moments vitals, confidències, treballs, projectes... i en altres solament es mantenen de forma puntual, per la necessitat que tenim les persones de relacionar-nos. Ara bé, moltes vegades, igual que hi ha gent que apareix per a quedar-se, altres desapareixen sense motiu, sense causa, i un dia ja no saps que ha sigut d’eixa o eixes persones, ni en quin moment s’ha tallat la relació.
En el Marquesat, quan algunes persones, al principi de l’amistat ho tenen tot molt bó i no se separen “ni a sol ni a sombra”, i ho han de fer tot absolutament junts... se sol dir que tenen molta botifarrà!!! (ara bé, també les dones majors contaven que la botifarra, quan es trenca, fa olor, en al·lusió a que en un moment donat s’acaba eixa amistat i ja no tornen mai més a ajuntar-se ni quasi a mirar-se i de vegades la cosa no acaba be).
Jo que tinc diferents grups d’amistat, molts de fora del poble, coneguts en la carrera, el treball o al llarg d’estos anys, procure cuidar-los, mantindré el contacte i quan son festes o aniversaris convidar-los i, per regla general, sempre tornen, perquè en el Marquesat es viu, es menja, es beu i es celebra normalment de categoria!!!
I hui en dia és molt fàcil mantindre eixe contacte, eixes amistats i eixa relació... i no sols en els amics, sinó en la pròpia família també.
Ara bé, al final és com tot. Hi ha un equilibri i mentre este equilibri es manté i hi ha interès per les diferents parts, tot funciona... però en el moment en que solament es preocupa una part, que és qui pregunta o s’interessa... al final eixe equilibri va desapareixent i, clar, en el moment que ja no tires tu del fil... el fil se trenca o s’acaba, sent una llàstima. Però, sorprenentment, ara que tenim les majors facilitats a l’hora de comunicar-se i estar connectats, degut a la societat actual, a l’individualisme imperant i a queda ú va a la seua, molta gent sols es preocupa per l’altre en els moments de desgràcia, mort o algun fet molt puntual, sent una llàstima. Per això, i encara que sé que el món últimament va a un ritme trepidant, convide a reflexionar sobre este aspecte, ja que jo m’he trobat en amistats que han desaparegut de repent i sols ha quedat silenci, i altres, com els amics de la infància que, per a forçar-nos a vore’ns, acordarem ja fa més d’un any ajuntar-nos encara que siga una volta al mes, ja que al final, i com diu una dita: “el rose fa el carinyo!!!”.