Sempre he defensat l’educació pública, primer com a pare i, des de ja fa un temps, també com a professor d’institut. En cap moment l’escola i l’ensenyament secundari han estat dotats dels recursos necessaris, i la nostra llengua mai no ha estat tractada com mereix. Aquesta realitat dura, però que hem normalitzat, s’ha vist agreujada en temps de governs de dretes, com passa aquests dies.
En aquesta defensa, tant a les associacions de famílies d’alumnes com als centres, les protestes, les manifestacions i fins i tot les vagues han estat presents amb major o menor fortuna. I de totes les lluites practicades, potser per ser docent d’Història, les vagues sempre m’han semblat una qüestió delicada.
Les vagues, part fonamental de la lluita obrera, eren sempre dramàtiques i desesperades: un últim recurs per aconseguir millores salarials o de condicions que ben bé podien marcar la diferència entre la vida i la mort. Un pols amb la patronal que deixava famílies sense un sou, que, sent ja de per si escàs, feia els dies de vaga molt llargs.
Fruit d’aquestes vagues, la classe treballadora va aconseguir millores tan fonamentals com la prohibició del treball infantil o, més tard, la reducció de la jornada a huit hores. Condicions que, malauradament, no sempre es respecten hui en dia, però que són la base fonamental dels drets de totes les treballadores i treballadors.
I així arribem a la vaga indefinida de l’educació al País Valencià, que comença hui, dia 11 de maig. Una vaga que, com totes les del sector públic, sempre em posa en guàrdia, ja que, en ser el nostre un treball que constitueix un dret per a la ciutadania, s’ha de ser extremadament caut i responsable.
Una vaga busca afectar la butxaca de la classe empresarial, però al sector públic la qüestió és afectar els ciutadans perquè comprenguin els motius i s’emprenyen amb els polítics dirigents.
Aquesta unió de treballadors públics i ciutadania, buscant millores per a tots, és quasi una utopia, però jo sóc optimista al respecte: és possible i meravellosa quan funciona.
Pel que fa estrictament a la situació actual, trobe que hi ha motius que fàcilment ens haurien d’unir a totes i tots, no sols als docents, per exigir millores fonamentals: disminució de ràtios, condicions òptimes a les aules, recursos humans suficients… Però és amb les peticions salarials del col·lectiu on em bota la bandereta roja.
Sempre s’ha d’aspirar a millorar, i considere que ens guanyem el nostre sou de sobres, però hauríem de ser conscients també que els docents no estem en una situació laboral desesperada; que, tot i ser millorables, les nostres nòmines semblen un somni per a molts treballadors que ni amb un contracte legal poden pagar un lloguer o eixir endavant. Els nostres horaris ens permeten conciliar molt millor que a la majoria, i les vacances no tenen comparació.
En definitiva, em sembla un tant irresponsable al·legar aquestes condicions com a motius d’una vaga indefinida. Si volem motius, en tenim de sobres en qüestions que afecten directament l’educació, i potser només aquestes haurien d’estar presents en les nostres demandes.
Jo no em considere especialment ben pagat, però si mire el meu carrer, el meu barri, la meua família i els meus amics, no puc dir honestament que faig vaga a l’aula —on els alumnes són els primers afectats— perquè tinc unes condicions precàries, mentre els de Glovo o els del supermercat del cantó fan més hores que un rellotge, per posar només alguns exemples.
Des del meu punt de vista, crec que en aquesta vaga s’ha posat massa l’accent en les condicions salarials i que aquestes tenen molt de pes en el seguiment, i això em produeix sentiments oposats. Respecte profundament la docència i la figura dels docents, entre els quals em trobe, i, si pensem en la societat que tractem de formar i educar, pense que les demandes més corporatives haurien d’estar en segon o tercer terme.
Como a col·lectiu hauríem de ser més conscients de les situacions de precarietat real i estar més a prop de la lluita obrera, buscant junts les condicions bàsiques per garantir una bona educació en l’àmbit públic.